Encara que de poder, en té poquet, la presidència de la Generalitat pot canviar les persones. Més que no pas la presó o l’exili. Ser al timó de la nau assegura l’adrenalina de les grans aventures i, sobretot, una sobredosi diària de realisme, de panòptica, de comprensió i, amb una mica de sort, fa créixer el bon criteri i la humanitat del nostre cap de colla, del primer dels catalans. Yitshaq Rabbín, l’heroi de les guerres contra els àrabs, va aprofitar que tornava a ser primer ministre d’Israel per entendre’s de veritat amb els palestins, molt millor que cap altre dirigent sionista. Perquè havia canviat i era més persona, més adult, més ple. Per això el van assassinar els enemics de la pau. També l’experiència del poder canvià aquell petit buròcrata, aquell pobre intrigant, oportunista i mafiós fins a girar-lo com un mitjó. Mikhaïl Gorbatxov passà de negar la realitat fins al ridícul, passà d’amagar-se la taca que tenia a la calba en la foto oficial i retocada de secretari general del PCUS, per acabar esdevenint el principal protagonista de la democratització de Rússia i de la fi de la dictadura soviètica. En un determinat moment va comprendre que el sectarisme i el control abusiu de les voluntats és sempre un pèssim negoci. Que el principi de llibertat no s’explica com una fantasia capitalista sinó com una necessitat humana, com un bé de primera necessitat, com el pa. En un determinat moment se’n va adonar. I decidí fer servir el seu immens poder a favor dels seus conciutadans, a favor del planeta sencer perquè aconsegueix acabar amb l’amenaça nuclear de la guerra freda. Durant uns dies de repòs al costat de la seva muller Raïssa al castell de Cormatin, com a hoste d’honor de François Mitterrand i de Danielle, es va produir una anècdota interessant. El cap d’Estat de la Unió Soviètica, fet un milhomes, es perd irreparablement dins del famosíssim laberint dels jardins del castell. No hi ha manera de sortir-ne, i això que la bardissa et deixa treure mig cos perquè et refiïs de les aparences, perquè pensis que podràs marxar-ne sense gaire problemes. Al final, Mitterrand, que camina com pot perquè el càncer el corseca per dins, ha de rescatar del parany l’amic rus. “Ai, moltes gràcies, François, ja em pensava que no en sortiria mai. Sembla l’estructura tancada d’una reunió del Comitè Central del PCUS. Quin horror”.

L’estructura tancada dels partits, l’abusiva simplificació dels problemes, la demagògia, el frontisme, el sectarisme, la demonització i la difamació de l’adversari són tan útils per arribar al poder com ara inútils per governar. I encara molt més inútils si es vol organitzar, com diuen, un govern d’unitat nacional catalana, obert i divers, on hi siguin tots tres partits independentistes i potser aquestes criptoespanyolistes de les Comunes. Abracem-nos també amb les del partit de Jéssica Albiach, la diputada que es pren la llibertat de picar-li el culet al vicepresident Pere Aragonès amb el que sembla una carpeta. Que no és bonic? També és una excel·lent notícia que Oriol Junqueras proclami que Esquerra Republicana no és un partit identitari, perquè imagino que vol dir una cosa diferent de la diputada Eva/Eva Granados/Magraners (PSOE/PSC) ahir a la teletrès: “Hem d’obrir una nova etapa política i deixar les identitats. Als partits independentistes no els uneix res”. Perquè internacionalment les identitats són la gran qüestió de la nostra època. Les identitats de gènere, les identitats culturals, les identitats econòmiques, les sentimentals. I qui són els polítics per dir als votants que la meva veïna no busqui la seva identitat canviant de sexe? Qui ha decidit que la identitat catalana ha de ser perseguida i ridiculitzada com fa l’espanyolisme? Per què la identitat de l’esquerra nacional ha de ser qüestionada pel president de la PIMEC, Josep González, que demana un pacte entre el PSC i ERC com si aquests dos partits fossin a les ordres de l’Íbex 35? Quan la idea del mestissatge és un eufemisme per parlar de l’espanyolisme i quan el constitucionalisme és sinònim d’espanyolisme. Quan la justícia és sinònim d’espanyolisme i la monarquia també és sinònim d’espanyolisme hem de restituir el valor del diccionari. Esquerra Republicana de Catalunya, com a partit majoritari i amb més possibilitats de formar govern, ens ha de rescatar d’aquest malson anomenat Espanya, on totes les paraules signifiquen Espanya, on Espanya és l’única realitat que es vol acceptar. Perquè la nostra autèntica identitat és la diversitat, la democràcia, i la convivència. I no hi haurà convivència si ens continuen obligant a ser espanyols. A cops de porra. Amb la presó. No hi haurà diversitat si es continua esborrant la identitat catalana.