Et vols creure que ja fa tot un dia sencer, que ja és obligatori que els habitants d’aquesta pobra, bruta, trista i dissortada terra haguem d’anar tapats de nas i de boca? Amb la mascareta obligada per ordre governativa? Ahir ni ens coneixíem pel carrer els veïns de sempre. President Torra ho mana i president Torra sap tot de coses, tot en ordre, que ell és home savi, que té ulls coberts de vidre de tant de llegir papers. I president Torra parla amb llengua de vida per a tothom, tros de rostre pàl·lid, pobre catalanet insensat i precipitat, que només penses en la platja, tu, sí, tu, rostre pàl·lid urbà, que ahir feia una calorada de por, que ahir es feia molt difícil anar imaginant l’agost amb mascareta, que només ens faltava que ens ofeguin les dues juntes, les dues, la xafogor i la mascareta. No sé com ens ho farem, no. En això som iguals que el Govern, que no en tenim ni la més trista idea. Jo ahir vaig anar a la farmàcia i vaig descobrir que tota aquesta història de les mascaretes que només protegeixen l’usuari, o l’usuari i els de fora, o només els de fora, tot això són distincions espúries. Que no són gaire importants. Siguem sincers i alliberem-nos d’una maleïda vegada, encara que els catalanets hàgim vingut a aquest món a patir. La gran distinció entre les mascaretes és la goma.

Mireu totes aquestes persones amb la mascareta blava pel carrer, amb mascareta barata, a voltes regalada i tot, amb tots aquests tapaboques mèdics de color blau turquesa de les mil i una nits. Contempleu tots aquests admirables ciutadans que es relaxen i ja llueixen la mascareta blava al braç i, majoritàriament, a la sotabarba, al coll, creant la il·lusió que vivim en una societat de barba-blaus i barba-blaves. Aquí tothom s’abaixa la mascareta a la mínima, perquè tothom porta molt de temps sense abaixar-se res més, i exhibeix el nas i la boca perquè fins feia cinc segons, això d’anar embossat era cosa de lladres de camins, d’anònims, de criminals camuflats. Entraves cobert amb una simple bufanda i ja saltaven totes les alarmes en l’oficina bancària, que la bufanda no s’hi esqueia. Però avui hem de tenir clar que, si ens hem de decantar, decantem-nos pel més important. Per una mascareta amb una goma sostenible i amical. Que no es trenqui de manera imprevisible i que, sobretot, no ens segui les orelles de manera subreptícia i constant. La gran diferència entre les mascaretes és aquesta, les que fan mal i les que no en fan tant, la resta ens és igual. A mi, per descomptat, em semblen més oportunes les de morrió d’ànec, que costen uns quatre euros i escaig. Són unes mascaretes blanques que em ven la Bruna, la meva farmacèutica deontològica. L’orella no queda tan erosionada, l’arrel de l’extremitat no pateix tant i no vas amb els pàmpols sobresortint com una central de dades, com si fossin un armari de tres portes. La cara no té por de tornar a l’antiga moda del perfil, com a les esplèndides pintures del Giotto, mostrant tota la màgia auricular. Si te les toques des de la punta superior, mentre mires les composicions del gran artista, si les estudies, veuràs que semblen un rovelló acabat de sortir de terra, un laberint complex però sense ser complicat. Les orelles són l’altiva dignitat de l’estudiós amb ulleres modernes i la fortalesa del que està disposat a escoltar, perquè s’ajuda de les mans per tirar-les endavant, a veure què li diuen. Un home castigat sempre és un home desorellat, un individu sense cartílags a banda i banda. L’orella sempre ha estat el límit del somriure, i avui ens queda amagada sota de la mascareta. Com ho fem per somriure a partir d’avui i tirar la canya, a veure? Per això estic pensant a visitar una platja nudista si es permet el desemmascarament. Quina paraula més poderosa i adient ara. Quan s’acabi aquest empresonament tan pesat.