A Madrid aquesta epidèmia fora de control és un bonic símil, alguna cosa semblant a una metàfora de la que en podem treure força. El Madrid desbordat pel pànic, la capital devorada pel virus coronari, és plena de bonics símils que tothom pot veure i deduir, d’al·legories que ens recorden que, quan la literatura no imita la vida, aleshores va la vida i és la que imita la literatura. Per descomptat, el Madrid malalt d’avui és ple també de ressons com el de la pesta d’Orà, la pesta que protagonitza el famós llibre d’Albert Camus. Novel·la i ciutat juguen a l’acuit i amagar, ciutat i novel·la estan avui mirant-se de reüll, mentre es busca algú per linxar-lo una miqueta o bé un forat individual per fugir. El flagell del coronavirus avança i la presidenta Isabel Díaz Ayuso acusa de la infecció els independentistes catalans. El coronavirus es corona rei i el telepredicador Fernando Simón es desvesteix de neoprè com la sireneta d’Andersen, així el retraten dalt d’una barca a Mallorca.

A Orà com a Madrid sona repetidament la cançó de Louis Armstrong St. James Infirmary, una cançó d’amor i de mort, tan antiga com la raça humana. Quan la por de mal morir es fa senyora de tot s’acaba negant la realitat, una realitat que sempre és més tossuda que nosaltres, i així van apareixent les rates per les escales, pels racons, rossegant, ja les haureu vistes. Els ulls, subratllats pel tapaboques reglamentari, intensifiquen les mirades del nostre pànic mut, emmordassat. És el temps de la presó i l’exili per a tothom, de l’exili i la presó a casa. És el temps en que apareixen les promeses més falses, les quimeres que la majoria vol creure i així poder dormir almenys una mica. A La pesta de Camus asseguren que els sèrums contra la malaltia arribaran aquesta mateixa setmana, sens falta, i a Espanya diuen que la vacuna contra el virus estarà disponible al desembre, especialment per a la població de risc. Quan, inesperadament, apareix una infecció que pot acabar amb tots nosaltres, hi ha persones que aviat comprenen la situació. I el que passa és no només ens amenaça la nova malaltia, sinó que el virus coronat o el bacil de la pesta s’acaba incrustant, combinant, aliant, a d’altres epidèmies endèmiques, a d’altres passes més quotidianes. Passes com ara el deliri religiós d’alguns que pretenen redimir-nos, com el negacionisme pueril d’altres que ens vol il·luminar, o l’egoisme insolidari dels paràsits socials que volen enriquir-se amb la desgràcia aliena. Quan apareixen junts, o per separat, els quatre genets de l’apocalipsi, per amor propi dels humans també sovinteja l’amor més silenciós i serè, l’idealisme més cínic, la rebel·lió dels malcontents, la burocràcia del col·lapse administratiu. La pesta és la vida, com ho és també el virus coronat, de la mateixa manera que l’estupidesa humana és tossuda i infinita, una sarna que mai no ens traurem de sobre. En els moments compromesos, en les situacions límit, el temps s’accelera i es pot contemplar, com si fos una aurora boreal, el millor i el pitjor del que és capaç l’ésser humà. Ens veiem a nosaltres mateixos davant d’un moment realment crític. Quina extraordinària universitat de la vida és aquesta pandèmia i com ens anem coneixent tots millor, molt millor.