La gran diferència entre el terrorisme d’ETA i el terrorisme dels GAL és que els uns mataven per unes determinades supersticions —idees, el que se’n diu idees, tampoc no n’eren—, per ràbia i per venjança. Els altres, en canvi, mataven per diners. Mataven a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat i, de vegades, s’equivocaven de víctima, de vegades no eren gaire professionals com a matadors perquè els funcionaris, encara que duguin una pistola, sempre estan més pendents de si et falta una determinada pòlissa o de si estàs fora de termini o de quan agafes les vacances. Els del GAL mataven aquests o aquells com podien matar uns altres, et podien matar a tu com em podien matar a mi, perquè els venjadors sempre són una reacció, una resposta vil, la dels venjadors dels odis de poble petit, la de les enemistats del casino de la plaça major, i el poble, al final, resulta que sempre es diu Puerto Hurraco. Els venjadors procedeixen directament de la llei del talió i no de la justícia de la pau. L’altra gran diferència entre el terrorisme d’ETA i del dels GAL és que no anaven sols. L’altra gran diferència és que no ens podíem empassar aquella xerrameca criminal, buida i nacional marxista de l’esquerra abertzale i, en canvi, ens vam empassar totes aquelles epifanies a la democràcia, totes aquelles reivindicacions de l’estat de Dret, totes aquelles proves autèntiques dels monstruosos crims d’ETA, convenientment barrejades, confoses, integrades amb proves falses, inventades d’una policia patriòtica, d’una premsa patriòtica, d’un espanyolisme que tan aviat ocupa l’illot de Perejil com el Congrés dels Diputats a les ordres del tinent coronel Tejero com les places del primer d’octubre. Felipe González ja va deixar dit que l’estat de Dret també es defensa des de les clavegueres de l’Estat. El que no sabíem és que l’Estat espanyol tingués clavegueres però sense aigua corrent.

Quan t’enganyen i et fan creure que vius en una democràcia consolidada i, en realitat, veus que no, quan en realitat t’adones que han jugat amb les teves conviccions i les teves emocions, és quan tens més poder com a ciutadà, com a votant, com a persona independent que pot, podria, pensar i actuar exactament com li doni la gana. Quan t’enganyen, de fet, t’alliberen. Un cop has entès que t’han aixecat la camisa, deixes passar un bon temps prudencial, i t’agafes les coses d’una altra manera, com si fos dissabte al matí, ben d’hora. Que la llibertat és teva si no deixes que te la fotin, naturalment. Que encara que hi hagi persones que continuen fent la guerra civil del trenta-sis com si no passés el temps, perquè de la guerra es viu molt bé, el cert és que l’Espanya d’avui és un fracàs que s’aguanta només per la gran quantitat de pólvora que consumeix, per la por que suscita, per la intransigència anacrònica que exhibeix. Per la sang vessada, perquè al final, Espanya si no vessa sang, a la plaça de toros o a les comissaries, no se sent plenament espanyola, se sent una mica feble, melindrosa. Per això sempre podem trobar algun mosso de l’esquadra racista, o dos, o més, que li trenqui la cara a un detingut, i ens recordi que mentre ell clava un cop de puny, i un altre, i un altre, mentre el insulta i tortura, nosaltres, hi vulguem pensar o no, li estem pagant el sou i alimentant, amb el nostre esforç, les seves pulsions violentes, primitives, les supersticions feixistes i terroristes que té interioritzades, marcades a sang i foc, com aquell que duu a dintre un tumor. Perquè idees, idees, el que se’n diu idees, tampoc no són.