Els drets dels ciutadans no poden anar canviant com canvia el vent; els drets polítics no han de dependre de l’oportunitat de l’opinió pública, ni de l’atzar de la llei de la necessitat que anomenem, segons com, governació, legislació o decisió judicial. No poden papallonejar d’acord amb el desig de l’actualitat informativa. Algunes persones hem arribat a la conclusió que, en una democràcia decent i arregladeta, el canvi polític és un valor ferm que s’ha de preservar sempre. O el que és el mateix: que s’ha de combatre l’immobilisme tot impulsant la transformació social amb entusiasme, afavorint la transformació, la millora, la prospecció de nous horitzons com la societat dinàmica, oberta i plenament regenerada que diem que som, amb una manca de prudència evident. Però de la mateixa manera que la nostra societat no seria res sense l’esperit de superació, tampoc no arribarem enlloc sense preservar amb solidesa un grapat d’elements, si no atorguem estabilitat a una petita colla de valors que complementin i contrapesin la nostra vital set d’innovacions. Com ara els drets humans. Com ara el foment de la participació política. Com ara la immunitat parlamentària.

La immunitat parlamentària no és cap privilegi i serveix, essencialment, perquè la majoria política no esclafi la minoria, perquè les opcions polítiques no majoritàries puguin tenir veu i vot i no acabin perseguides. Perquè la democràcia es nodreixi realment amb gran riquesa de diversitat política i, així, la majoria mai no pugui ser confosa amb tota una societat. I és que el totalitarisme al cap i a la fi és això, arribar a pensar que la unanimitat d’una única societat pensa exactament igual. Un diputat europeu, per exemple, escollit per sufragi universal, representa tota la Unió Europea i no només els seus electors. I un diputat espanyol, per exemple, representa tot l’Estat espanyol, amb el mateix dret un del PSOE que un diputat independentista, tots dos. El del PSOE té dret a governar perquè, posem per cas, té la majoria política, és així, però mai no representa el conjunt del parlament espanyol, només representa el govern. I el govern, si és autènticament democràtic, ha d’acceptar que les minories polítiques, les minories nacionals, han de poder fer política —i no només parlar, perquè limitar-se a xerrar no és fer política— sense ser perseguides. Per això els diputats de les diverses minories han de ser inviolables, protegits, de manera permanent, pels poders públics. Mai no han de ser perseguits per fer política. Encara menys en sistemes parlamentaris com l’espanyol i el català que, a diferència del britànic, estan pensats per afavorir les majories de la cambra tot respectant la representativitat de les minories polítiques en les diferents circumscripcions electorals.

La immunitat parlamentària no és cap privilegi i serveix, essencialment, perquè la majoria política no esclafi la minoria

Promoure la independència d’un territori no és il·legal segons el codi penal espanyol i, encara menys, si l’independentisme és majoritari en el territori que es vol independitzar. Un hipotètic Parlament d’una Catalunya independent i sobirana, si és autènticament democràtic, mai no podrà anul·lar la inviolabilitat de, per exemple, els diputats de Vox. Perquè una Catalunya Lliure ha de permetre que els enemics de la nació també puguin fer política parlamentària si tenen els vots suficients. I perquè les veus discordants de la minoria de Vox, al capdavall, són una garantia. Confirmen la legitimitat democràtica de la majoria independentista i progressista del legislatiu català. Aquestes són les regles del joc.

Ara bé... En tot el conjunt del pensament polític i jurídic occidental no existeix cap explicació teòrica que justifiqui la suspensió de la inviolabilitat parlamentària d’un diputat. Que pagui les multes de trànsit no és una raó convincent. Sobretot perquè els diputats no solen ser perseguits per aquesta mena d’infraccions. Aquest és exactament el gran, immens, error que acaba de cometre el Parlament Europeu amb els diputats Puigdemont, Comín i Ponsatí. La inviolabilitat parlamentària mai no pot quedar a mercè de la sempre canviant majoria d’uns diputats. És una qüestió de principis, de valors. En la inviolabilitat parlamentària, com en la pena de mort, o en el dret a l’avortament, o s’hi creu o no s’hi creu, però no pot ser adaptada a conveniència del politiqueig nostre de cada dia. Passa exactament el mateix que amb la inviolabilitat del cap d’Estat. Posem per cas el president de la República Francesa. Jurídicament podem estar a favor o en contra de la immunitat presidencial. Amb tota legitimitat podem defensar una de les dues opcions però, fa una mica de riure que la majoria simple dels diputats de l’Assemblea Nacional puguin revisar a voluntat, atorgar o suprimir, un dret que se suposa indispensable per a la tasca política per a la que ha estat escollida una determinada persona. ¿En nom de quina  estúpida idea els diputats de la majoria contra Puigdemont, Comín i Ponsatí acaben d’eliminat la inviolabilitat a uns diputats que tenen els mateixos drets i obligacions que els seus companys? A canvi de quin mercadeig impronunciable? Almenys els enfollits espanyolistes ho han fet per preservar la santa unitat d’Espanya. Però els diputats alemanys de la CDU i del SPD se n’adonen del que han fet? Estan esmenant la resolució judicial del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein, de les corts belga i escocesa tot pensant que així evitaran la desintegració d’Espanya?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat