Ahir aquest pobre diable anomenat Felip de Borbó va exhibir el seu perfil més intolerant, anacrònic, més ultradretà. El rei espanyol més ben preparat de la història —amb permís d’Alfons X el Savi—, l’únic Borbó que ha aconseguit acabar un batxillerat, va presentar-se davant de l’opinió pública amb un missatge polític de fons, amb una odiosa arrogància, inaudita, amb una agressivitat implícita, amb un revòlver fumejant damunt de la taula. Ahir va ser intolerable, escandalós. Ahir Felip va deixar-se estar de flors i violes, va abandonar les habituals referències a la figura del seu avantpassat, el dèspota Carles III, i va augmentar l’aposta fins al límit. No m’ho podia creure, va ser com si hagués aparegut, de nou, la gallina negra del general Franco. L’àliga de sant Joan dels Reis Catòlics que Franco va convertir en una pularda de negra intensitat. Ahir va ser com si Felip hagués sortit davant de tothom amb un amenaçador bat de beisbol. Amb un missatge clar i directe, només per als entesos, d’acord, que miraré d’explicar.

El rei és un perfecte animal. I com que l’és no se li va acudir res més que abandonar, per primera vegada, l’escut de l’Espanya Constitucional i presentar-se davant dels seus súbdits amb el seu caspós escut personal. Com una amenaça va proclamar a través del símbol daurat: “Jo sóc el rei”. Però no pas un rei democràtic, no pas com un rei que agafa el metro com el rei de Noruega, sinó com un sobirà que podria figurar perfectament a la llista dels reis gots, molt anteriors als beneficis de la Nivea Body Milk. Felip de Borbó va tenir l’atreviment de presentar-se amb el seu escut de senyor feudal, damunt del seu estendard carmesí, amb el seu senyal exclusiu de rància Majestat Catòlica, d’ésser suprem, superior a la resta dels mortals, en la seva condició de personalitat divina, intocable i inviolable. Dient-nos a tots i totes que els seus diners són seus i que ningú no li podrà posar la mà al damunt. Que fa i farà exactament el que li doni la gana. I és que la cosa faria riure si primer no fes plorar. La cosa seria un petit detall històric si es tractés de la seva cosina àvia, l’actual reina constitucional d’Anglaterra. La cosa hauria resultat absurda i anacrònica ja en temps de la primera monarca constitucional espanyola, d’Isabel II, a la qual el general Prim va haver de fotre al carrer perquè resultà molt constitutiva però poc constitucional. Però ahir l’escut de l’Espanya Constitucional va ser substituït per una marca privada, pel logotip de l’empresa privada Borbó SA. L’escut constitucional d’Espanya duu com a suports, a banda i banda del blasó, les columnes d’Hèrcules, que ahir no hi eren. Ahir el que hi era, en canvi, era el collaret de l’orde de cavalleria del Toisó d’Or, fundada per Felip III de Borgonya el 1429, que no té res de constitucional i que evoca la Creu de Borgonya, l’emblema parafeixista, carlí, emprat pel rei Joan Carles en el seu emblema personal, encara vigent.

No sé si vostès saben que els 52 diputats de Vox que hi ha al Parlament espanyol llueixen com a color corporatiu el verd com a escandalosa proclama monàrquica. El fastigós verd de mocs no és altre que el color verd del VERDE, les sigles que corresponen a “Viva El Rey De España” i que es van fer famoses, durant la Segona República Espanyola, entre els ultradretans que reclamaven el retorn d’Alfons XIII, el Cametes. Ara, amb 52 ultradretans en un parlament de 350 diputats que exhibeixen un monarquisme tan rampant, no és cap casualitat la provocació d’ahir de Felip VI. Un pobre diable que no tenia res a dir i que no va dir res, que només va defensar la cadira, el tron, la pasta, en defintiva. Vestit de banquer de províncies, movent molt les mans i vocalitzant molt com si tothom fos idiota i no l’entengués, els seus escarafalls eren els d’un fantasma del passat que es nega a tornar a la seva època pretèrita. Va fer servir la vella retòrica de sempre, va utilitzar calcades algunes frases que al matí ja havia fet servir Pedro Sánchez. Va parlar, amb retòrica militar, d’avantguarda i d’altres imatges castrenses. Va dir que units no està tan malament tenir el virus, que “sarna con gusto no pica”, vaja. Parlava i parlava i parlava però ell i nosaltres i tothom pensàvem en el mateix. Que això del notari és paper mullat. Com quan el rei Joan Carles va renunciar als diners suïssos del seu senyor pare, don Joan. Que sí, home, que sí, que deixi estar les heràldiques i que afluixi el peculi.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat