De vegades la política és perversa com el diàleg amb un maltractador. Si li dius que sí, et pega, si li dius que no, et pega igualment. Tenen aquest comportament, els inquisidors, durant la tortura, quan et pregunten si treballes per al diable, si n’ets un servidor. Si els dius que no, et fan mal perquè els diguis que sí, i si els dius que sí, et continuen fent mal perquè no ho dius de veritat, perquè sembla que els vulguis enganyar, perquè no ho dius amb prou convicció, perquè, per exemple, no condemnes la violència amb prou ganes, com el president Torra. El nostre president si fa una cosa està malament i si fa la contrària també està malament. Fa temps que estem instal·lats en les falses disjuntives, en els falsos dilemes. En les preguntes amb parany. Voleu fer costat al govern de Pedro Sánchez? Si no el voteu no us podrà ajudar i serà culpa vostra. I si, en canvi, el volteu, aleshores serà culpa vostra haver-lo ajudat i no us podrà ajudar perquè semblarà que és una cosa a canvi d’una altra, semblarà que és un simple comerç. I que cal dignificar la política. Que cal anar més enllà de quid pro quo. Us penseu que hi ha res a rascar-hi?

Deien que Carles Puigdemont, que Carles l’Intrèpid, havia d’haver convocat eleccions, i que aleshores s’hauria evitat l’aplicació de l’article 155. Doncs no, perquè com ha explicat molt bé Mariano Rajoy a les seves memòries, la decisió ja estava presa i aleshores, passés el que passés, fes el que fes el president de la Generalitat, la conseqüència hauria estat la mateixa. Cal anar amb compte amb les falses disjuntives, amb els paranys de la lògica, perquè no són fàcils de veure. No només ens els presenten els nostres enemics polítics, també la nostra ment els basteix per enganyar-nos a nosaltres mateixos. Perquè no podem oblidar que hi ha dies, ai, que som els pitjors enemics de nosaltres mateixos. Recordeu el famós discurs que va fer Winston Churchill a la Cambra dels Comuns per criticar els acords de Munic, aquell benintencionat, darrer intent, de les velles democràcies per aturar Hitler. Va adreçar al primer ministre Neville Chamberlain una famosa frase que demostra un perfecte domini dels paranys psicològics de les falses disjuntives. Per què? Doncs perquè l’astuta guineu sabia que fessin el que fessin els anglesos, els nazis anirien a la guerra, que no hi havia res a pelar. La frase diu així: “se us va donar a escollir entre la guerra i el deshonor. Heu escollit el deshonor, i tindreu la guerra. I el deshonor”. L’opció d’acceptar la guerra inevitable almenys hauria salvat l’honor. L’honor autèntic, el de veritat, la moral, o dit en paraules d’ara, el respecte per nosaltres mateixos, un respecte que permet als pobles defensar-se i lluitar per la seva llibertat. Sense autoestima, sense respectar-se a un mateix, és difícil enfrontar-se a res i a ningú.

Quan apareixen savis dient-vos que la independència es fa així i aixà cal anar molt amb compte. Perquè cap d’aquestes persones que va donant lliçons sobre com aconseguir la separació d’Espanya, en la realitat, mai no n’ha fet cap, d’independència, només són projectes que són dins del seu cap. La manera d’obtenir una independència no s’estudia a cap universitat del món i una anàlisi comparativa dels processos independentistes a llarg de la història ens ensenya que no hi ha regles d’or, que tot plegat és una revolució, ho vulguem admetre o no. I una revolució és, bàsicament, la francesa, l’americana, la russa, si l’encerto l’endevino, perquè hi ha massa variables per tenir en compte, perquè no hi ha qui ho pugui projectar.

L’independentisme ho està fent força bé i està guanyant clarament la partida. Durarà més o menys, però la independència és inevitable. Encara que no en sabem gaire de política, encara que els nostres coneixements són petits, el nostre instint el tenim alerta. Els catalans tenim força instint per evitar que ens enganyin sistemàticament. Els nostres líders polítics han après, la gent ha après, hem pres força les mides als nostres enemics d’Espanya. Els quals, em fa l’efecte, que no han après res. Estem força descansats i ells esgotats. Ells amb unes ganes boges d’acabar amb la tabarra de Catalunya i nosaltres amb moltes ganes de continuar. Què se n’ha fet del tsunami, per cert?