Diu el president del govern, Pedro Farsánchez, que el de-ena-i de Puigdemont costa nou eurons i no serveix per a res, que no val per fer cap gestió administrativa, que només és un carnet simbòlic, com si això fos ara un inconvenient, i com si la burocràcia ho fos tot en aquesta absurda vida. Perquè els símbols són més útils del que semblen, i perquè la presidència simbòlica del Molt Honorable En Carles Puigdemont té una autoritat, una dignitat, una majestat presidencial com no l’havíem vista en la recent història de Catalunya des dels temps del venerable Francesc Macià. L’important no és el que en pensi jo o vostè o la Guàrdia Civil del gran exiliat, l’important és el que en pensa el poble, que l’adora d’una forma irrepetible. L’important és que és el darrer heroi de la nostra època, el darrer subversiu, l’últim dels malcontents, l’última esperança, per ara, d’un món on tot està previst, conxorxat, per fotre-te-la. Amb el de-ena-i espanyol obligatòriament encastat a la boca perquè callis. L’important de veritat no és el que pensi l’escarceller major d’Espanya sobre Puigdemont, perquè tots sabem que Pedro Farsánchez no pensa res ni creu en res ni s’estima ningú llevat d’ell mateix, protagonitzant un dels episodis més hilarants d’homosexualitat autoreferencial i autòloga, el d’un onanista polític desproveït de cap impediment o repressió. Quan Salvador Dalí va saber que es podia tornar a casar, per segona vegada, amb la seva dona Gala, pel ritu copte, va sentir-se reconfortat i agraït a aquest món de mones. Senzillament perquè aquesta possibilitat addicional egipcíaca no afegia ni treia res al lligam matrimonial vigent que ja tenia. O el que és el mateix, el segon matrimoni no servia per a res. El formidable figuerenc fou taxatiu en aquest cas: “Una cosa que és sagrada i que no serveix per a res de res, això és per a Dalí”. No intenteu explicar-ho al president Farsánchez, ni a cap militant del PSC, que no us entendran. Precisament perquè són del PSC i s’abracen amb la repressió, com l’eurodiputat Javi López amb Javier Cercas. Entranyables, d’entranya negra.

Però tampoc no és veritat que el carnet del Consell per la República Catalana sigui absolutament inútil. Fixeu-vos atentament en el disseny de l’objecte, mireu per menut el logotip de l’entitat, que sembla més aviat destinat a una unió de botiguers que no pas a una institució subversiva i alternativa a la legalitat espanyola. I decorada amb un gris soviètic. I amb la podrida mania de representar sempre, sempre, la bandera catalana despullada de l’or heràldic de la Reial Senyera de l’Alt i Reial Casal de Barcelona i d’Aragó. El carnet de Puigdemont serveix, com a mínim, per adonar-se que, algunes vegades, el president exiliat no sempre té els millors ajudants i col·laboradors, que és un home excessivament sol, abandonat per molts, com va denunciar recentment Quim Torra, un líder assetjat per la possibilitat quotidiana d’un atemptat, d’un enverinament, d’una venjança criminal sobre alguna persona propera. El de-ena-i independentista és molt millorable per fora i per dins, no hi ha dubte en això. Però quan veiem Pedro Farsánchez intentant protegir-nos perquè ens estalviem els nou eurons del carnet de Puigdemont, ell que ens ha proposat com a alternativa al president una ment tan privilegiada com Salvador Illa-Isla, seríem capaços de fer-nos aquest coi de carnet diverses vegades i pagant-lo totes. Que per a això vam néixer catalans, per a això.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat