L’esquerra espanyolista col·labora amb el projecte genocida espanyolíssim per eliminar la identitat i la cultura catalanes. És com el poli bo que, en el fons, col·labora fidelment amb el poli dolent. De polis, la veritat, els independentistes vells ja en sabem una miqueta. L’esquerra espanyolista és com el capellà de poble que li diu a la dona maltractada que es resigni, au, i em reses tres avemaries i tres parenostres, perquè el capellà, al capdavall, és un home i defensa el patriarcat, i l’esquerra espanyolista defensa Espanya. No, filleta meva, no, li diu, li fa, no somiquis, no hi ha salvació fora del Partit, escrit així, amb majúscula, com tampoc no hi ha salvació fora de l’Església pedòfila. Com no podria ser d’altra manera, que diuen els polítics quan fan veure que diuen alguna cosa. El federalisme fraternal que ve d’Espanya és, en realitat, la mateixa atrocitat que vol Mocs, el mateix model ultradretà, esborrar-nos del mapa d’una punyetera vegada. Santiago y cierra España.

A mi, personalment, parlo només per mi, no em semblaria malament que Catalunya i la cultura catalana acabessin a la paperera de la història. Sincerament no em sembla tan mala idea, que s’acabi el català avui mateix, seria un descans, segons com. Ara bé, que, abans, quedessin clares algunes coses. La primera cosa és que si la llengua i la cultura catalanes s’acaben per sempre no serà per conseqüència natural, per “evolució” com diuen els falsos científics socials, els sociòlegs de plàstic elàstic. La llengua espanyola, i parlo només en el territori europeu, té relacions conflictives absolutament amb tothom i, per aquest motiu, fa opes hostils a totes les llengües del seu entorn. La llengua espanyola, com una espècie invasora, com una plaga bíblica, creix i es desenvolupa a costa de la mort induïda, de la mort projectada i executada, de les llengües veïnes. Per imposició imperialista, per genocidi cultural, s’esgoten avui l’aragonès i l’asturià, desapareixen per sempre més els parlants monolingües de gallec, eusquera i català. Fins i tot reculen el portuguès i el francès davant del potencial bèl·lic de la llengua espanyola. No és un conflicte entre hispanoparlants i catalanoparlants. És un conflicte de l’espanyol contra tot el que belluga, inclòs l’anglès de Gibraltar.

Espanya no té altre projecte col·lectiu que eliminar-nos com a societat diferenciada

I segona cosa, ja que hi som. No m’importaria que es morís la meva llengua i la meva cultura. Però si hagués de renunciar-hi, em passaria a l’anglès, al francès o a l’italià, llengües tan genocides com l’espanyol, d’acord, però que, en contrapartida, t’aporten alguna cosa sòlida des del punt de vista polític, cultural i social. Llengües i països que ja van fer el colonialisme fa anys i que van abordar després la descolonització, que en definitiva tenen algun projecte col·lectiu interessant, alguna idea positiva, a part de massacrar i eliminar la llengua dels veïns. Perquè Espanya no té altre projecte col·lectiu que eliminar-nos com a societat diferenciada. D’acord, no tothom a Espanya. Els que no volen això tampoc no saben el que volen.

Un autèntic savi, el professor Ramón Grosfoguel (Puerto Rico, 1956), que ensenya en la mateixa universitat on van estudiar Pedro Sánchez, Pablo Casado y Pablo Iglesias —mentida—, em refereixo naturalment a la insignificant i provinciana universitat de Berkeley, ja fa anys que identifica el projecte nacional espanyolista del PSOE i de Podemos amb el de Vox, el PP i Ciutadans. I del Partit de Cantàbria, i... de tots els altres que es consideren espanyolistes. El que vol Podemos a Catalunya és clar, segons Grosfoguel: “Jo (l’esquerra espanyolista) reconec la teva identitat, et dono engrunes perquè botis i saltis al teu carnaval, però no qüestions qui és qui decideix aquí”. I conclou “aquí la sobirania la continua tenint l'Estat imperial-colonial espanyol, tu pots decidir al teu referèndum com et quedes dins l'Estat. Quin dret d’autodeterminació és aquest si ja l’esquerra espanyolista t’està condicionant les opcions que pots votar? És realment una burla, i és la reproducció d’un discurs imperialista-colonial però des de l’esquerra espanyolista”.