Tot i que els resultats recollits fins ara donen gairebé per segur que Donald Trump haurà de fer les maletes per deixar la Casa Blanca per Joe Biden, és molt possible que els comptes no hagin acabat fins la propera setmana i hom tampoc pot descartar que no hi hagi un reconeixement oficial de la victòria electoral de Biden fins al desembre, per donar temps als tribunals a declarar-lo com a guanyador.

Però, en qualsevol cas, en aquestes eleccions han perdut tots: Donald Trump, perquè gairebé segur que no tindrà prou vots com per seguir com a president, Joe Biden perquè la seva victòria és per un marge petit i encara ha de buscar aliats, el Partit Demòcrata perquè no ha aconseguit ni la “revolució” progressista que havien anunciat els seus líders, ni ha sabut mantenir els seus votants habituals, mentre que els republicans, tot i que han sortit molt bé en la resta de les eleccions de dimarts passat, han perdut la presidència.

Si comencem pels dos candidats presidencials, és evident que Trump haurà perdut si deixa de ser president, com és gairebé segur, però Biden tindrà poques possibilitats de fer res. És possible que l’únic programa que realment tingui és arribar a president, un somni que ha estat seguint des de fa 32 anys.

Al 2016, quan va deixar el camp lliure a Hillary Clinton perquè el partit considerava que “li tocava a l’ex primera dama”, hauria tingut possibilitats de guanyar unes eleccions per les quals Clinton ho tenia molt difícil. Ara que segurament aconseguirà el seu somni, és massa tard: a part del seu desgast físic i l’aparença de senilitat, ha hagut de fer concessions als sectors més radicals del partit, però ara es troba que el poble americà ha rebutjat aquest radicalisme molt clarament.  Com els sis personatges de Pirandello en cerca d’autor, aquest és un president en cerca d’un mandat.

Pel que fa als partits, el gran perdedor és el Demòcrata, que segurament no podrà aconseguir la majoria al Senat que tant segura li semblava fa uns dies: han avançat una mica, però en lloc dels 4 escons necessaris per controlar aquesta Cambra, segurament només en guanyaran 1.  Molt pitjor han estat els resultats a la Cambra de representants, on tenien abans una majoria de 35 escons que com a mínim es reduirà en 10, amb conseqüències dolentes per la seva presidenta, la senyora Nancy Pelosi.

I el mateix ha passat amb els governs dels 50 estats: no només els demòcrates no han aconseguit capgirar cap dels Parlaments estatals o els governadors, és que a més els republicans han avançat en aquest terreny.

Les reaccions dins del partit van ser molt negatives i ràpides: la majoria dels congressistes van acusar els membres més radicals per les seves polítiques al partit, i als líders demòcrates de no saber entendre l’actitud de la majoria dels nord-americans, que potser volen de tant en tant alguns petits canvis, però no desitgen un règim socialista. Els sectors més progressistes indicaven un moviment cap al socialisme amb el seu suport per el senador Bernie Sanders, que va ser candidat a president: Sanders va fer el viatge de nuvis a Moscou en plena Guerra Freda, era amic de Fidel Castro i no tenia cap problema en identificar-se com a socialista.

L’altre gran perdedor és el periodisme: ni els seus atacs contra Trump han servit per portar al poder els líders progressistes, ni les seves projeccions electorals es van complir

Tot i que ell insistia que el socialisme i el comunisme no són el mateix, els líders demòcrates van pensar que li seria molt difícil guanyar amb el seu perfil i van donar suport a Biden, que va acceptar les idees de Sanders i va triar com a vicepresidenta Kamala Harris, que malgrat ser filla d’immigrants no era ni pobra ni gaire negra (els seus pares van arribar als Estats Units per fer el doctorat, la seva mare era metgessa investigadora i el seu pare catedràtic, i la seva família venia esclaus), però en canvi és a l’esquerra de l’espectre polític, com tanta gent a Califòrnia.

En alguns aspectes, els republicans són els que han recollit els beneficies del desgavell demòcrata, però la pèrdua de la presidència limitarà les seves aspiracions, tot i que gairebé segur podran aturar moltes iniciatives demòcrates i, si tenen sort, fins i tot podrien recuperar la majoria en les dues Cambres.

Però amb el dinamisme de la societat nord-americana, dos anys és un temps molt llarg i els sentiments poden canviar, especialment si aviat hi ha una vacuna per la Covid que permeti tornar a la normalitat i fer créixer l’economia. Però per molt que canviïn, el que no hi haurà seran més esforços per un gran moviment socialista.

Finalment, l’altre gran perdedor és el periodisme: ni els seus atacs contra Trump han servit per portar al poder els líders progressistes, ni les seves projeccions electorals es van complir. I no serveix l’excusa que les enquestes es van equivocar, perquè hi havia sondejos que preveien gairebé el que ha passat, però els van menysprear perquè no deien el que volien vendre.

D’aquesta manera, malgrat deixar la Casa Blanca, Donald Trump pot ser qui menys hagi perdut: “Amèrica no serà mai socialista”, va prometre, i les eleccions li han donat la raó. Va demanar als negres que miressin si no els convenia més el Partit Republicà i el suport negre ha crescut en un 50% (del 8 al 12%). Va dir que ajudaria les dones i les minories i en aquestes eleccions els republicans han portat al Congrés més dones i llatins que mai.