Ara que només li queden poques setmanes per aconseguir el somni de la seva vida, que era ocupar el Despatx Oval dels presidents nord-americans, Joe Biden no ha donat encara senyals gaire clars de com pensa governar: ¿Serà el president conciliador que dona la mà als que han votat a favor de Donald Trump per arribar a la “gran reconciliació” nacional que tants demanen? ¿O es deixarà portar per els elements més extrems del seu partit que encara creuen que el poble nord-americà desitja un gir polític espectacular amb programes socials i fortes pujades d’impostos?

És ben segur que hi haurà un tarannà diferent a la Casa Blanca, perquè Biden s’ha dedicat a presentar compromisos tota la seva vida política i, encara que finalment no els respecti o prengui posicions inesperades, el seu to no tindrà res de veure amb els atacs personals de Trump contra els seus rivals polítics.  

El que no sabem —ni podrem saber fins al 5 de desembre— és quina política seguirà, no tant pel que ell s’estimi més fer, sinó per la força que tindrà —o no— el sector més progressista del Partit Demòcrata. Igual que els republicans, que estan dividits en grups d’ideologia tan diferent que de vegades els demòcrates tenen votacions més conservadores que els republicans, o al revés.

Sovint és per raons geogràfiques: tradicionalment, el nord del país era d’esquerres, tot el contrari del sud, de manera que un republicà del nord era més progressista que un demòcrata del sud.

Aquestes divisions es deuen a la història i al tipus d’immigració que hi ha hagut en aquest país, però cada vegada es van diluint més per la uniformitat que provoquen els mitjans nacionals d'informació i la facilitat de viatjar.

La conducta política de Biden es podrà preveure el 5 de gener, amb les eleccions de dos senadors de Geòrgia. De fet, un sol senador tindrà a les seves mans l’orientació de la política americana en els propers dos anys perquè un sol escó determinarà quin dels dos partits té la majoria al Senat.

En aquests moments els republicans tenen 50 dels 100 escons. Si es queden així, estaran en minoria perquè els senadors seran 50-50, però en les votacions importants es pot afegir com a president de la Cambra el vicepresident del país, en aquest cas la demòcrata Kamala Harris.

Però si els republicans guanyen un escó mes, tindran la majoria senatorial que, tot i ser mínima, els dona avantatges molt importants: controlar les comissions, proposar lleis i limitar la capacitat presidencial.

Pel que fa la política exterior, la Constitució estableix que “el president s’encarregarà dels afers estrangers amb el consell i el suport del Senat”, però amb o sense suport, Biden no té gaires alternatives internacionals: no pot acostar-se a l'Iran, governat per un règim que ha fet de l’antiamericanisme una raó per a la seva existència. Tampoc pot allunyar-se d’Israel, per molt que no estigui d’acord amb mesures preses per Trump, com portar l’ambaixada americana a Jerusalem. O millorar molt les relacions amb la Xina, ara que el país ha perdut la simpatia de milions de nord-americans.

Queda més marge amb la política interna, on Biden sembla tenir les mans lligades si els demòcrates no guanyen al Senat, però possiblement ho prefereixi: Si presideix un govern monocolor, els extremistes del Partit Demòcrata pressionaran per imposar reformes que molts nord-americans consideren utòpiques i que servirien especialment per aprofundir les divisions que ja hi ha a la societat nord-americana.

Després d’uns resultats electorals molt pitjors per als demòcrates del que ells s'esperaven, els sectors més progressistes no fan gaire soroll, tot i que els més radicals han tornat a les seves propostes d’impostos confiscatoris i despeses públiques desbocades.

Biden i les figures amb més anys al partit saben que aquestes propostes no són populars i haurà de fer molts equilibris per mantenir els moderats i els radicals dins del partit i, al mateix temps, atreure els que van abandonar els demòcrates per seguir Trump.

Amb un Congrés totalment demòcrata, és probable que els republicans tornin a guanyar escons i Biden es podria trobar d'aquí dos anys, quan hi ha eleccions legislatives, que té tot el Congrés en contra d’ell.                                                                     

No seria res de nou: Bill Clinton va perdre la majoria que durant dècades els demòcrates havien tingut a la Cambra. El mateix li va passar a Barack Obama. Tots dos van poder governar i aconseguir coses importants.

Si Biden té capacitat de maniobra, a més de seguir una política exterior tradicional —l'única que de tota manera pot fer— intentarà recuperar els seguidors habituals del Partit Demòcrata, és a dir, la classe treballadora, que l’ha abandonat quan el partit ha quedat sota el control de les elits intel·lectuals i urbanes.

De qualsevol manera, comença el termini amb dificultats d’imatge, perquè els republicans recordaran a tothom cada dia que les vacunes anti-Covid es van desenvolupar i posar a punt de manera accelerada sota la presidència de Trump, com també aprofitaran qualsevol problema econòmic per assenyalar la diferencia amb els bons temps anteriors.

Al mateix temps, amb l’ajuda dels mitjans informatius que estan als seus peus, té bones possibilitats de capgirar aquestes percepcions i convertir-se ell en el gran salvador dels malalts del país i d’arreu del món  —i també en l’home que ha liderat la recuperació econòmica que tothom espera.