La caiguda de la Unió Soviètica fa gairebé 40 anys va generar arreu del món tota mena d’expectatives i anàlisis, des del famós “fi de la història” de Francis Fukuyama, que seguia la declaració entusiasta del llavors president nord-americà George Bush, segons el qual ens trobàvem davant d’un “nou ordre mundial” que portaria pau i prosperitat a la resta del món, sense els enfrontaments de les tres dècades llargues de la Guerra Freda.

Naturalment, aquest optimisme que afirma que la humanitat hauria superat per sempre els seus hàbits mil·lenaris d’enfrontaments i lluites no s’ha materialitzat, i avui el món es troba en una cruïlla de nous reptes entre les velles i les noves superpotències.

Perquè les velles superpotències intenten tornar-ho a ser i les noves intenten mantenir la seva influència. Rússia, l’hereva de la Unió Soviètica, ha tingut sempre nostàlgia dels seus temps de superpotència, i la població no sembla trobar prou consol en la millora econòmica que li ha portat un nivell de vida més alt, ni en les llibertats democràtiques que, tot i ser limitades, han reduït la por de la seva població.

Pel que fa als Estats Units, tot i tenir encara la força militar més potent del món, té un poder minvat: la seva economia, malgrat ser la primera del món té avui una forta competència xinesa que amenaça de passar-li al davant i el seu poder militar rep més i més desafiaments xinesos, tant per les aliances que la superpotència asiàtica va fent arreu del món, com pel desplegament xinès en les seves àrees d'influència, com hom pot veure avui a les illes que va posant en el mar de Xina Meridional i que tan poc agraden als seus veïns com Vietnam, Malàisia, Filipines o Taiwan.

Aquestes illes són autèntiques fortificacions militars, amb túnels i armament, que li han donat un control marítim que els Estats Units intenten frenar, però és gairebé impossible que ho aconsegueixin impedir.

Sembla com si les que van ser les dues superpotències del segle XX haguessin entrat en una decadència paral·lela i el seu buit l’hagués omplert la Xina, un país que per als analistes occidentals és molt difícil d’entendre i, en conseqüència, preveure el que farà.

Però la tradició xinesa, molt més antiga, és una altra i no calia esperar que copiessin els nostres models de desenvolupament, i encara menys que consideressin altres països com a models

Així, per exemple, durant molts d’anys els països occidentals volien ajudar al desenvolupament xinès, perquè aplicaven la lògica de la seva experiència segons la qual una bona economia portaria canvis democràtics, com havia passat al món que coneixen a Europa i Amèrica.

Però la tradició xinesa, molt més antiga, és un altra i no calia esperar que copiessin els nostres models de desenvolupament, i encara menys que consideressin altres països com a models: malgrat els segles de misèria econòmica i de colonització, no han perdut l’orgull de la seva identitat i la seva història i, si s’han considerat maltractats, mai no han arribat a pensar que siguin inferiors.

Per a Moscou, que ha deixat de ser el mestre dels seus veïns asiàtics o de l’Europa oriental, com per a Washington, que també ha perdut el control del món àrab i el seu petroli, els és cada cop més difícil saber com han de tractar la Xina, que no para de créixer i de fer-se més rica i poderosa.

Un element comú a les dues velles superpotències és la seva limitació econòmica: en el cas de Moscou, l’economia ja li va fer perdre la Guerra Freda quan el president Ronald Reagan va decidir que la cursa d’armaments portaria l’enfonsament de la URSS perquè els nord-americans tenien molta més capacitat econòmica per desenvolupar míssils i els soviètics quedarien exhaurits.

Avui Moscou fa servir la diplomàcia a l'Iran, però sense la influència que pot tenir la Xina amb les seves inversions i ofertes comercials, que els permeten renunciar a fer negocis amb els occidentals i també a esperar que Pequín els ajudi a desenvolupar el seu programa nuclear.

I avui els nord-americans, que tants comparen amb el vell imperi romà, també els passa com com els cèsars de fa dos mil anys, a qui no els convé —o no poden— estendre’s tant: mantenir presència a Síria, Aràbia, Afganistan o l’Iraq és massa car. Molt menys, en qualsevol cas, que enviar tropes o míssils en un cas puntual.

Naturalment, Pequín aprofita per omplir els buits i no només ven la seva filosofia als països pobres africans o sud-americans, sinó que fins i tot va posant escoles de prestigi als Estats Units per “ensenyar” als nord-americans com cal entendre la vida.

I no podem oblidar Turquia, que també té aspiracions per recuperar part del poder de l’imperi otomà i fa excursions diplomàtiques al Pròxim Orient, per molt que no corresponguin a un país de l’OTAN, i també intenta establir ponts amb l'Àfrica.

Ni Wahsington ni Moscou tenen motiu  —ni prou diners— per queixar-se: la política, com la natura, no permet els buits.           

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat