Dissabte passat vaig anar a un casament. Donant una ullada al timeline de Facebook vaig comprovar que aproximadament la tercera part dels meus contactes havien tingut també un casament aquell mateix cap de setmana. I és que el setembre ja és el mes de l'any que aglutina més enllaços matrimonials, segons un estudi realitzat pel portal bodas.net. Setembre s'ha batejat com el mes dels "casaments millenials".

Hi va haver un temps no massa remot en què les parelles espanyoles, especialment les dones, contreien matrimoni principalment per tres motius: 1) abandonar la casa familiar 2) mantenir relacions sexuals i 3) tenir fills. Cap d'aquestes circumstàncies no sembla donar-se en la major part de les parelles que decideixen contreure matrimoni en el dia d'avui i, tanmateix, la gent es continua casant. Encara que en l'última dècada el nombre d'enllaços es va reduir en 43.000 a l'any, la tendència en els últims temps va a l'alça. Ens casem més vells, això sí: amb més de 37 anys de mitjana els homes, i amb 34 les dones.

I si ja no hem de demostrar la virginitat i la puresa vestint de blanc, si fins i tot el capellà no sembla preocupat perquè la parella tingui un o diversos fills propis, aliens o importats, i si pràcticament ningú no espera a casar-se per cohabitar, llavors, per què ens continuem casant? Suposats avantatges fiscals a part –que se solucionen amb una firma davant de notari–, els casaments són, abans que res, un esdeveniment social. Els Emmy de la nostra vida. La posada de llarg privada amb més reconeixement públic. LA GRAN FESTA EN QUÈ TU, I NOMÉS TU, ESTIMADA NÚVIA O NUVI, ETS EL PROTAGONISTA.

Els casaments són, abans que res, un esdeveniment social. Els Emmy de la nostra vida. 

Per això, pel respecte que els devem als que es casen, m'emprenya bastant la gent que desentona cridant l'atenció de diverses maneres, com una borratxera que acaba en una ambulància a la porta i el vestit de la núvia ple de vòmit que no és el seu (ella pot vomitar, que per això es casa), intentar lligar-se qualsevol dels contraents, l'ús de la violència sobre un o diversos convidats o el furt indiscriminat aprofitant el desconcert de les situacions anteriorment plantejades. Les persones que han protagonitzat incidents d'aquest tipus reconeixen llevar-se l'endemà amb sensació de malestar, penediment, i el punyal de la vergonya clavat al pit. Un punyal que no arrenca ni la més gran de les ressaques.

La pel·lícula Relatos Salvajes inclou un hilarant curtmetratge que adverteix molt bé de les conseqüències d'una mala combinació de convidats. L'enllaç es torça per la inoportuna presència de l'amant del nuvi i la posterior revenja de la núvia, que decideix, en plena festa, follar-se el cuiner al terrat abans de començar una carnisseria física i psicològica contra el seu marit que acaba en una batalla campal. Les disputes entre famílies o amics de bàndols rivals són d'allò més comunes, i a Galícia, la intervenció de la Guàrdia Civil en els casaments es produeix amb més freqüència que la intercepció de droga en alta mar. Encara recordo un casament molt sonat en els mitjans de comunicació de Pontevedra, que va acabar amb l'orella d'un dels convidats ficada en un pot després de ser amputada amb un ganivet per un altre convidat.

A Galícia, la intervenció de la Guàrdia Civil en els casaments es produeix amb més freqüència que la intercepció de droga en alta mar

Les persones amb trastorn d'ansietat i agorafòbia sentim una immensa preocupació davant de la possibilitat remota de convertir-nos en els indesitjables protagonistes de qualsevol tipus d'esdeveniment. Tanmateix, per la naturalesa mateixa dels casaments són moltes les circumstàncies que juguen en contra: haver d'estar en un temple on la llum natural és escassa i la sortida acaba tapada per desenes de convidats que impedeixen una evacuació immediata del lloc, la lectura d'un o diversos passatges d'un discurs que podria acabar en un humiliant desmai, la preocupació per la recerca d'hospitals de referència en algun lloc proper a l'enllaç, la pèrdua de facultats auditives i visuals, o la contracció de tots i cada un dels músculs durant el ball fent-nos semblar imbècils o addictes al sexe anal. I la pitjor, haver-se oblidat el trankimazin a casa.

He de reconèixer que la imatge d'una ambulància arribant per venir a recollir-me enmig del brindis em perseguia des de feia diversos dies, i la sola perspectiva de cridar l'atenció en el casament em generava més i més ansietat. Estudiat el mapa de la xarxa d'hospitals públics i la distància a més de 20 quilòmetres del més proper (per autopista, la meva gran ETA de l'agorafòbia) allò plantejava una important disjuntiva: sortir d'allà corrents destí enlloc i una pastilla sota la llengua o beure'm mitja ampolla de vi com més aviat millor.

Finalment vaig aguantar tot el casament i vaig aconseguir no ser la protagonista. Qualsevol ressaca es veu com una petita broma al costat de la mort per atac de pànic.