Ser dona és molt difícil. No n'hi ha prou a barallar-se cada dia contra la bretxa salarial, les expectatives de gènere a la infantesa, la cosificació, la dependència emocional i els maltractaments, la cultura de la violació, el ciberassetjament, la conciliació, que se't passi l'arròs, el sostre de vidre, la falta de referents femenins als mitjans, la violència mèdica, la regla, la menopausa, els anticonceptius i Disney, que a més has d'explicar-ho tot una i mil vegades de manera amable, elegant i discreta. Sense estridències que molestin el personal. Amb un llenguatge femení (dolç) i de manera que el teu interlocutor (home) no se senti atacat. Tot, perquè no creguin que ets una histèrica emprenyada.

Però n'hi ha més. Perquè la causa feminista, a més d'emprenyar-te, et treu temps; temps, que si fossis una dona normal (despreocupada, conformista i feliç) invertiries a depilar-te. El feminisme pot convertir-te en una persona freda i calculadora que només es depila quan ha premeditat relacions sexuals o un hipotètic accident, perquè la cultura de les calces netes i les cames depilades en cas de desgràcia, és una modificació genètica que algunes mares han aconseguit perpetuar de generació en generació. I tu, dona, estàs en el teu dret de no depilar-te, perquè no hi ha res més feminista que no depilar-se, però has de ser tenaç i aplicada en la teva tasca. O pot ser que no siguis tan feminista. Pot ser que, com jo, et trobis rasurant-te d'amagat els engonals abans de la possible trobada sexual. Potser que facis desaparèixer misteriosament el teu feminista bigoti amb diversos litres de cera bullent i potser que et depilis les celles com la Veneno mentre comparteixes les fotos de Frida Khalo. Potser que et resisteixis a la depilació làser per pura gasiveria mentre reivindiques la funció biològica del borrissol. Dona, tu i jo sabem que el borrissol del perineu, estratègicament situat en un lloc de trànsit de màxima confiança, no compleix cap funció, ni cap lògica. Ni tan sols el de Frida Khalo.

La causa feminista, a més d'emprenyar-te, et treu temps; temps, que si fossis una dona normal (despreocupada, conformista i feliç) invertiries a depilar-te

El cabell, també el del cap, ha estat una font constant de preocupacions femenines que fa que ens sotmetem, una i mil vegades, a agressives tècniques de perruqueria. Tints, assecadors que rosteixen el cabell i part del cuir cabellut, rentacaps que parteixen les cervicals perquè així la perruqueria és més barata –aquesta relació qualitat/preu sempre es compleix-, allisats japonesos, laques i altres locions de fumigació per a una posta a punt que et fan sortir al carrer disposada a participar en l'últim videoclip de Britney Spears.

I llavors arribes a casa, depilada i amb el cabell brillant, exactament deu centímetres per sobre d'on el tenies ahir, perquè el teu xicot no només no se n'adoni, sinó que decideixi, en una maniobra instintiva i masculina, passejar les manasses una vegada i una altra, amunt i avall, a dreta i esquerra, per sobre del teu cabell sedós i acabat de rentar. Com si fossis un caniche que acaba d'adoptar. Com si el teu cap fos el llum màgic d'Aladí. Com si acabés de trobar les punyeteres Boles de Drac.

I llavors t'adones que molts homes poden arribar a entendre la discriminació laboral, la violència obstètrica o la problemàtica de la prostitució, però mai, mai no entendran la relació directa que existeix entre les seves mans i el greix del teu cabell. En aquesta lluita, estem soles.