No és per carca ni és per aigualir la festa de ningú però de veritat, una actualització més i baixo de la vida. Amb els últims canvis a Facebook i Whatsapp m'he convertit directament en una antisistema: ni sé utilitzar-los, ni m'interessa, no els necessito, i l'obligació d'haver d'acceptar-los perquè sí, em fa replantejar la vida en una cova. Començo a desitjar, cada cop amb més freqüència, un col·lapse mundial de les xarxes socials i el retorn a una dècada enrere. Abans del deliri. Aquella època llunyana en què llegia sense aturar-me cada cinc minuts a agafar el mòbil per fer una foto a una pàgina que m'agrada per recordar-la (de veritat, que imbècil que sóc), quan veia pel·lícules i acabava entenent-les perquè no havia mirat 40 vegades el telèfon, quan anava a un concert i el meu únic record era el que emmagatzemava a la retina. Quan perdia el temps fent dibuixets en una llibreta i mirant les taques d'humitat de la paret.

L'altre dia Jordi Évole va fer un programa dedicat a l'addicció al telèfon i desenes de persones a les meves xarxes, que publiquen fins i tot el nombre de deposicions que fan en un dia, es van tornar boges per aquesta imatge d'addictes que ens retornava el mirall. Els més agosarats van criticar la intervenció del recentment mort Zygmunt Bauman per parlar de les xarxes socials, per la seva avançada edat. El programa, interessant, encara que amb res de nou, no era una simple definició de l'estat actual de coses. Per això resulta bastant més desencoratjador el visionat del primer episodi de Black Mirror. Aquell futur proper on ja no podrem fer absolutament res sense telèfon i on qualsevol desconegut tindrà dret no només a opinar sobre nosaltres, sinó a arruïnar-nos la vida. La vida convertida en un talent show en el qual serem alhora, concursants i jurat.

A quin estat suprem de la intel·ligència humana ens du aquesta constant cursa d'actualitzacions? ¿No en tenim prou amb la gent que posa tres frases seguides en un hastag, els que pugen gifs de la seva cara cada mitja hora, els que ensenyen el seu maleït circuit esportiu, els de les fotos de cada plat del dinar, els que fan vídeos en directe i fotos en 360 graus, les fashion bloguers i els vlogers que no sé què carai són?, les que et conviden a sis esdeveniments cada setmana?

Començo a desitjar, cada cop amb més freqüència, un col·lapse mundial de les xarxes socials i el retorn a una dècada enrere

Un article sobre l'última actualització de Whatsapp informava que els nous estats són una còpia de Snapchat. No tinc Snapchat i el poc que en sé d'aquest servei de missatgeria és que l'utilitzen els més joves i serveix per fer-se fotos amb orelles i morro. La idea és llançar fotos i vídeos constants sobre el que estàs fent en aquell moment i que la gent comenti –crec que fins i tot es pot saber qui t'ha vist. Per si t'havies resistit a Facebook, ara el tenim disponible per a l'agenda de contactes. Això sí, et deixen seleccionar els contactes que no vols que et vegin però... i els que tenen el teu telèfon guardat i tu ni tan sols no ho saps? Resulta que és semblant a Facebook Stories i a Instagram Stories. Això últim ho he llegit a algun lloc. Tampoc no tinc Instagram. Del que es tracta, en definitiva, és d'aconseguir el control màxim de tot el que fem a cada instant. Observar el que fan els altres a cada instant. Segrestar la vida. El meu amic Iñaki em va dir que comencem a ser massa grans per continuar assumint noves actualitzacions i que la distància amb els nadius digitals és cada vegada més gran.

Ahir a la nit, sopant en una taperia, una parella de pares joves que miraven el partit del Vila-real-Madrid van encasquetar el telèfon al nen (2 anys, a tot estirar) durant tot el sopar. Quan van decidir marxar la mare va treure el telèfon al fill per posar-lo la caçadora i el petit va començar a cridar del tot desconsolat, amb la intensitat com ploràvem quan ens tancaven en una habitació amb la llum apagada. Entre inintel·ligibles balbotejos s'entenia perfectament una paraula: "mobi" "mobi". Mirava l'escena horroritzada, culpable del que els hem fet. A la taula del costat, una noia frenava el seu xicot abans de menjar-se el plat. Havia de fer una foto al pollastre amb patates fregides. El dia anterior, congregats al voltant d'una xaranga, desenes de persones aixecaven el mòbil per gravar-ho. Al centre, només una parella de senyors grans ballaven.

Tant la meva parella com jo teníem el mòbil a cada costat del plat, i una estona després de la fervent crítica a aquells pares, cadascun va agafar dissimuladament el telèfon, buscant no sé quina estúpida excusa. El dit corria per la pantalla i els llampecs blaus i blancs rebotaven a l'iris. Estrany plaer el de l'espectador de la vida no viscuda. Si les civilitzacions dels exoplanetes ens troben abans que nosaltres a ells, estic segura que els rebrem amb una selfie a la qual incorporarem orelles i morret.

Ens estem perdent el ball.