El passat dia 9 de març va ser un dia ben complet, educatiu, per a aquest cronista. Vaig aprendre-hi un fotimer de coses inesperades. Feia un sol content que ja anunciava la primavera. Era el gran dia en què sa senyoria N’Antonio Baños López, el jutge de Cornellà que m’acusava d’un suposat delicte d’odi, m’havia ordenat que em presentés al seu davant per interrogar-me. Com és fàcil d’imaginar jo no tenia res més a fer aquell dia i m’hi vaig presentar ben d’hora i agraït de poder col·laborar amb la justícia espanyola. En arribar al jutjat, a l’altra banda del llarg taulell de divideix els administradors dels administrats, no podia deixar de fixar-me en la gran quantitat de papers i més papers acumulats en l’exercici minuciós de la virtut social a través de la llei i l’ordre. Com en les peixateries d’abans que empaperinaven les sardines, hi havia la possibilitat que allà mateix m’empaperessin per un absurd, inexistent, delicte d’odi que podia costar-me fins a tres anys de presó. Un càstig que algú podria considerar proporcionat per haver escrit l’article Cornellà no és com Catalunya. Segons el senyor jutge “parecería ser su sentido el de atribuir a Inés Arrimadas y a la población de este partido judicial una conducta marcada por caracteres claramente reprobables y hasta delictivos, con la finalidad de estigmatizar y generar hacia los mismos un clima de odio y hostilidad evidentes”. No es pot negar que cadascú llegeix com vol i com sap els textos i les paraules. Que la cultura i el sentit comú hi fan molt. Ni tampoc es pot negar que la protecció del bon nom d’Inés Arrimadas García, la filla del policia, pot ser considerat, per a segons qui, un valor socialment superior a la pública controvèrsia política o a la lliure expressió d’opinions. Cada societat es fonamenta en uns determinats valors sempre en perjudici d’altres.

Perdut estava en aquests pensaments quan se’ns va indicar al meu advocat i a mi que passéssim a un despatx i no a la sala de vistes. Allà mateix un senyor calb que es fregava les mans es va identificar com el jutge instructor del meu cas. Tenia força pressa per dir el que havia de dir i va quedar dret i, nosaltres, asseguts i expectants. Com qui es vol treure un pes de sobre, sa senyoria ens va anunciar rabent que havia decidit arxivar el cas i que aquí pau i allà glòria, que no calia que declarés i que el cas estava tancat. Va afegir, de passada, que a Sèrbia hi havia hagut molts morts. Que féssim el favor, això sí de firmar un paperet, que es veu que es preceptiu, abans de marxar. Ja he dit que, als jutjats, de papers en tenen molts, en fan piles. I que tan aviat et poden fer un paper que et porti a presidi com fer-ne un altre que et permeti anar a escampar la boira. Anar a la presó és difícil però fer un paper no costa gaire. Em va sorprendre la facilitat i la rapidesa amb què els poden escriure, amb la facilitat i rapidesa que primer et diuen i després es desdiuen i em va semblar entendre molt millor, en carn pròpia, com és que han acabat injustament a presidi Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Ni jo vaig fomentar cap clima d’odi ni els presos polítics van ser responsables de cap violència. El que hi ha és una politització de la justícia, molt poc consistent des del punt de vista de l’esperit de les lleis vigents. Tan poc consistent intel·lectualment com eficaç per la via dels fets consumats.

Per exercir el meu dret a la lliure opinió no només em volia empresonar un jutge, també hi va col·laborar, precipitadament, frívolament, l’Ajuntament de Cornellà dirigit per Antonio Balmón. Suposadament pretenia defensar el bon nom i l’honor de la ciutat de Cornellà, però, en realitat, el que estava fent era electoralisme amb la mirada posada en les properes eleccions municipals. Ara que el cas ha quedat arxivat, on ha quedat el bon nom de l’Ajuntament de Cornellà després d’haver participat en la persecució política del primer periodista de l’Estat espanyol acusat d’odi? Se’n sent orgullós del linxament públic al que se’m va sotmetre? On ha quedat el bon nom de Cornellà en relació amb la llibertat d’expressió i el dret a la premsa lliure? De quina manera s’explica que Antonio Balmón prengués partit pels ofesos pel meu article i menystingués els cornellanencs que hi estaven d’acord? No sembla que aquesta sigui la missió d’un municipi. He rebut durant aquests dies missatges de tota mena de veïns de Cornellà que denuncien la gestió d’Antonio Balmón i li recriminen que, efectivament, no governa per a tots els cornellanencs, en especial, no per aquells que veuen amb preocupació la descatalanització del municipi. Veïns castellanoparlants i catalanoparlants que no van llegir el meu article com un atac sinó com un senyal d’alerta davant la demagògia espanyolista i frontista d’Inés Arrimadas durant la passada campanya electoral.

El passat dia 9 de març va tenir altres impressions contundents per a aquest cronista. Com el debat en què, a la nit, vaig participar en directe al programa de televisió Més 3 /24 que condueix Xavier Graset. Graset aporta, des de fa anys, grans dosis de superficialitat i de frivolitat a qualsevol tractament informatiu, això no és cap notícia. Però quan estem parlant de persecució policial de l’independentisme, quan estem parlant d’atac a la llibertat de premsa, quan estem parlant del fet que un periodista podria haver acabat tres anys a la presó sense haver comès cap delicte, qualsevol actitud d’equidistància i de relativisme no és admissible. Com no és admissible el relativisme davant de la violència masclista. A mi em va semblar insultant, tenint en compte que és una televisió pública. Quan el senyor Graset va voler que digués si el meu article “fregava” o no el delicte d’odi vaig comprovar fins a quins nivells la televisió pot esdevenir un espectacle sensacionalista. O quan un participant en el debat, Alejandro López Fonta, sense haver llegir l’article, va pretendre jutjar-me en antena i en directe. Ja que el jutjat no m’havia aconseguit declarar culpable, López Fonta, espanyolista servicial amb la causa anticatalana, va intentar jutjar-me pel seu compte i risc, condemnar-me davant del públic, tergiversant i descontextualitzant algunes frases del meu article. Després de l’arxivament del cas ha quedat clar que el meu article era i és una simple i legítima opinió periodística. L’odi no és en el que jo vaig escriure sinó en la lectura dels que el van voler interpretar des d’aquesta perspectiva.  

Jordi Galves
República Belga (7) Cornellà no és com Catalunya Jordi Galves