1- Deconstrucció de Constitució a la brasa

Sis dies després de l’esclat del “cas Moliner”, poca cosa queda per dir. Aquí mateix ja en vam parlar dimecres. Ara bé, hi ha un aspecte sobre el qual voldria insistir: aquesta nota i el fet que explica aquesta nota:

Aquesta nota explica tant com som els catalans... Sempre amb aquella prudència extrema. Sempre el “no fos cas”, el “ai nena, vols dir?”, allò que no ens acabem de creure a nosaltres mateixos, aquell tremolor de cames...

Com ha denunciat en Jordi Basté diverses vegades a El Món a RAC1, fa tres anys que Telemadrid té penjat aquest vídeo a la seva web:

I no passa res. Ningú s’ha plantejat eliminar-lo. Ni la cadena, ni la premsa, ni cap partit polític... I allà seguirà fins que es mori el servidor.

Permeti’m la comparança. És com l’eliminatòria de Champions entre el Barça i l’Atlètic de Madrid. A l’anada, gran escàndol de jugadors, club matalasser i premsa de Madrit (concepte) perquè van quedar-se amb 10 jugadors després que Torres fes dues entrades que mereixien targeta groga i l'expulsessin. A la tornada ens roben un penal que ens podria haver dut a la pròrroga i... zero escàndol. Vam acceptar el resultat i punt. S'ho imagina al revés? 

No dic que siguem més bons, ni això vol ser un “i tu més”. Simplement és una constatació. Només això.

Com és una constatació que hi ha una tendència a resoldre segons quines polèmiques amb allò del “com dient, oi?”. Guaiti que publicava l’e-noticies en relació al Cas Moliner:

Molt bé, segons aquest mitjà digital, l’Empar cobra això. I? On és la notícia? Aquests diners els roba? No, oi? Va allà, fa una feina i li paguen. I punt. Què pretenen publicant-ho? Segurament m’equivoco, perquè jo no sóc tan espavilat com qui va decidir convertir en notícia una dada irrellevant i que no tenia res a veure amb el tema objecte de la polèmica, però jo diria que la cosa va d’allò de... “veu, els periodistes subvencionats i el bla, bla, bla" tan habitual en qui compra arguments d'oferta a les botigues Humana.

2- Ser un presumpte delinqüent no et treu raó

Una setmana abans de la seva detenció, Mario Conde va anar a la seva habitual cita amb el programa “El Gato al agua” d’Intereconomia. I va dir això:

A veure, té nassos que sigui ell qui ho digui, però això no treu que la denúncia sigui força certa. Efectivament, els paradisos fiscals existeixen perquè, com diu Mario Conde, els grans països ho permeten. El dia que els grans Estats decideixin acabar amb ells, adéu paradisos fiscals.

Per tant, encara que es tracta de qui es tracta, Conde tenia raó. Una altra cosa és la seva curiosa relació amb la cadena on ho va dir, tal com ho explicava PRNoticias...

El més sensacional, però, de la cosa, és que una cadena i un programa que condemna persones, opinions i conductes amb una frivolitat i un acarnissament absolutament faltats de rigor i decència, la nit de la detenció de Conde deixessin buida la seva cadira amb l’argument que ells creuen en la presumpció d’innocència de la gent. Ha, ha, ha!!! Com m’agraden els programes d’humor...

3- Ves que et moqui la iaia. Bé, o Pablo Iglesias...

La foto d'aquesta piulada d'Alberto Fernández Díaz és de les millors instantànies que he vist en molt de temps. Però en molt de molt:

El millor de tot, però, és que el líder municipal del PP a l’ajuntament de BCN, en un primer instant no va adonar-se del moment que havia immortalitzat. Només després que diversos tuitaires convertissin la foto en viral, ell va advertir-ho.

Però, com acostuma a passar quan hi ha una imatge que explica coses que de vegades se’ns escapen, calia la interpretació de Patrycia Centeno, experta en el llenguatge corporal aplicat a la política:

Bé doncs, no cal afegir-hi gaire més, no troba?

4- La solidaritat acaba a calbots (dialèctics)

Però la setmana d’Errejón ja havia començat malament per culpa d’aquesta piulada:

Havia de ser un missatge encoratjador i la cosa va patir un inesperat efecte bumerang que va estampar-li la piulada al mig del crani. Per què? Doncs perquè la gent, que està molt atenta, va fer comptes i...

Però no només això, la gent també va mirar on havien succeït els fets i...

Total, que el que havia de ser una humil piulada demagògica sense més transcendència i per motivar el bonrotllisme i el “companys i companyes, agafem-nos de les mans i transmetem un karma de victòria”, va acabar amb un festival de clatellades. Simpàtic.

5- El Pequeño Nicolás va fent carrera

Ho reconec, el personatge em fascina. No ell, que el trobo un farsant a nivell del futbol que fan Messi i Neymar actualment. No, no, em fascina el que genera. Sempre prometent que explicarà tot el que sap i ja fa un any que esperem les seves grans revelacions. I res. Però, res, de res, de res. El que passa és que, com a gran murri i entabanador professional que és, la gent se'l creu i el segueix. I això en TV vol dir audiència. I audiència són diners. Per això El Pequeño Nicolás ja s’ha fet un foradet a la graella. A poc a poc. Passet a passet. I al final serà allò que surt a la TV perquè és famós i és famós perquè surt a la TV. I, mentrestant, seguirem esperant les seves grans revelacions. 

6- Un dels possibles futurs d'El Pequeño Nicolás

Potser recorda aquesta cara:

Es diu Ruben Ramírez i fa 20 anys triomfava a la TV fent imitacions. Un bon dia, com els ha passat a tants altres famosos circumstancials, va desaparèixer de les pantalles. Ara reapareix. Però no a la TV sinó al teatre. L’altre dia, mirant la cartellera de BCN, vaig descobrir que ha muntat un espectacle explicant la seva vida.

L’interès del personatge i de l’espectacle està a saber si pren distància amb aquella experiència o si és un cant al retorn. Si fa una mirada crítica i irònica, o de melangia, o ressentida, o dolguda.

I, em pregunto: A part de buscar-te la vida, ¿què et deu impulsar a explicar a tothom el que vas ser i que d’un dia per l’altre vas deixar de ser? Potser és una teràpia? Una venjança? La necessitat de recuperar alguna d’aquelles sensacions? 

7- Un cert periodisme de denúncia, valent i independent

En comptes fer-ho jo, millor anar a la font. Els companys de media.cat explicaven aquesta història.

Bé, un cop llegida, només se m’acudeix preguntar: I ara, què? Qui restitueix el bon nom d'un ciutadà que ha estat acusat d'un delicte certament fastigós i que provoca tanta alarma social? 

I ara podríem entrar en el debat sobre les garanties que ofereix un mitjà de comunicació darrera del qual no hi ha cap empresa que pugui oferir unes mínimes garanties de veracitat i credibilitat. Ara, el més senzill seria carregar-se aquest tipus de distribuïdors d’informació de safareig que més que periodisme fan llei de l’Oest. Perfecte. Però, ¿amb quina credibilitat podem fer això des dels mitjans “tradicionals” i “seriosos” quan cada dia hi veiem notícies que són mentida? ¿Com podem criticar res si al quiosc veiem portades amb informacions manipulades, rumors inventats o revelacions construïdes per un presumpte periodisme d’investigació i elaborades realment amb filtracions interessades, falses o directament robades? Podem fiar-nos d'un periodisme "seriós" que publica noticies provinents de fonts policials o judicials que vulneren qualsevol ètica i que s'obtenen cometent delictes?

Sí, aquest pobre home ha estat condemnat per un mitjà de barri. I no hi ha dret. Però diaris i televisions propietat de reputades empreses fan el mateix amb homes com aquest, o amb presidents de govern, o amb alcaldes. I ningú els acusa de ser mitjans paralegals. 

8- TVE pirateja imatges

La llei diu que les cadenes de TV que no tenen els drets de la Champions només poden emetre 90 segons d’imatges dels partits on hi jugui un equip espanyol. Però TVE ha decidit que la llei és interpretable i que, feta la llei, feta la trampa.

Reconeguem que la idea és bona. Tu fas els 90 segons que et pertoquen, amb imatges de bona qualitat dels gols i amb les repeticions pertinents. I després, amb l’excusa de fer un reportatge d’ambient, te’n vas a un bar, graves de la pantalla del local l’estona de partit que et rota i emets el que et convingui. I al final fas cinc minutets ben bons al teu informatiu passant-te la llei pel folre i les manilles. Molt hàbils ells...

9- Quan una cosa put a justificació

El fet que explica aquesta notícia em fa fàstic:

I el que entenc és un intent de justificació, encara em fa més fàstic...

Potser sóc excessivament primmirat, sí, no ho nego, però a mi aquesta explicació em sona a “pobret, tinguem compressió amb ell perquè té una feina molt dura”. Sí, sí, és una feina molt dura i, per tant, no la pot fer qualsevol. En comptes de “comprendre” el pobre xicot jove de situació familiar estable, el que cal fer és apartar-lo IM-ME-DI-A-TA-MENT de les seves responsabilitats. I condemnar la seva conducta. Rotundament.

10- Informació o publicitat?

Segur que, fruit del meu excessiu primmirament, també em fa tuf aquesta notícia. Tuf a què no és cap notícia. Tuf a què és una falca publicitària. Tuf a anunci descarat disfressat de notícia. Tuf a engany. Tuf a promoció de la cançó. Tuf. Molt de tuf a què és un redactat per encàrrec. Tuf a propaganda. Però, insisteixo, deuen ser manies meves perquè no s’ha queixat ningú.

També cal dir que no conec ningú que es passi el dia vibrant amb la melodia en qüestió, cosa que confirmaria que la campanya és millorable. Vaja, com la cançó.