La cita de Kenneth Patchen a The Journal of Albion Moonlight ("La gran pregunta del segle XX no és si podem creure en Déu, sinó si Déu pot creure en nosaltres") capgira la perspectiva habitual sobre la fe, especialment en un context geopolític tan tens com la Crisi dels Míssils de Cuba de l’octubre de 1962. Ho recullen Max Stackhouse i Paris J. Peter al volum God and Globalizations, on llegeixo que el fet que el debat sobre el significat de la religió per als estatunidencs emergís com una qüestió pràctica, i no només teòrica, durant les deliberacions de Moscou, és un detall històric revelador. Suggereix que, en moments crítics, les creences i els valors profunds (allò que considerem "humanament creïble") són variables tan decisives com l'estratègia militar o la realpolitik.
És una observació clau sobre com la desconfiança existencial —la por que l'altre no ens consideri dignes o capaços de mantenir la pau— pot condicionar la geopolítica global. El món no es desgrana només a través de blocs i a cop de martell, sinó que quan "passen coses", les creences emergeixen de moltes maneres: amoroseixen el nostre discurs, endureixen la nostra visió del món, aclareixen l’horitzó o ho esborronen tot. Les religions i la seva confiança en l’altre incideixen en la manera d’entendre el món, també la geopolítica. L’altre, segons com percebem l’alteritat, pot ser un aliat, un enemic, una persona buscant-se la vida, un ésser humà, una persona amb drets o es pot reduir a una bèstia sense dignitat.
El món no ens ofereix una sola lectura, i per això la diversitat de fons, de lectures i de paràmetres és essencial per protegir-nos i dotar-nos de criteri i allunyar-nos de sectarismes ideològics
Hi ha diferents nivells de creences i valors, i els religiosos en formen part. Així com l'antropologia va intentar desprendre's de les seves arrels religioses, els estudis culturals sovint ignoren que els seus valors fonamentals (fe, esperança, amor) són "heretats" de la tradició judeocristiana occidental. Els ciutadans europeus, per exemple, som menys "seculars" del que pensem i potser utilitzem marcs morals religiosos per analitzar fenòmens culturals moderns sense reconèixer-ho... En recuperar la idea de la comunicació com a ritual de James Carey —que uneix persones en el temps, en comptes d'una transmissió pura d'informació en l'espai—, anem a raure al diàleg cultural no com una qüestió de dades, sinó de valors compartits. La realpolitik de la Guerra Freda com a manera de fer política pràctica, deixant idees o cosmovisions ètiques es connecta així amb les arrels filosòfiques dels estudis culturals d’autors com Linda Steiner o Clifford Christians. El món no ens ofereix una sola lectura, i per això la diversitat de fons, de lectures i de paràmetres és essencial per protegir-nos i dotar-nos de criteri i allunyar-nos de sectarismes ideològics. Les sectes no són només grups religiosos. Hi ha sectes de tota mena i la separació ideològica pot afectar un veïnat, un bloc de pisos, un barri o un parlament sencer. Revisar els sectarismes propers pot ser un exercici de resultats sorprenents.