Deu ser cosa de la calor que de sobte Feijóo reconegui en entrevista dominical a El País que pot ser difícil governar l’Estat sense Catalunya. No perquè l’afirmació no sigui veritat, sinó per la seva doble obvietat. D’entrada, sempre ha estat i segueix essent molt difícil, per no dir impossible i cruent, governar un estat com aquest ibèric que s’han donat Franco, Borbons i hereus a costa de tots. I en un segon moment, per la manca de vertebració que existeix entre el que Feijóo anomena els quatre grans motors electorals (llegeixi’s “graners de vots”). De fet, un espai tan invertebrat que corregeix lògica i necessitats d’un llegendari corredor mediterrani. En plena creuada de reconquesta del País Valencià pel PP, Feijóo es mostra satisfet perquè Andalusia li sembla terra ferma i no té cap queixa de Madrid (malgrat l’horror de batlle i presidenta de la Comunitat i la fortor que surt de la bassa genovesa, camorrista i ben plena de gripaus).
La calor estova les neurones... No s’accepta ni tan sols la plurinacionalitat de la Península, com es pot esperar que des de Galiza s’inspiri i s’implementi un únic “cantón” polític? Sobre Catalunya, com a mínim, l’error que Feijóo comet no sols és endèmic i persistent, sinó que, a més, ofèn. Diu que el PP ha hagut de carregar contra tota la "generació de mals polítics" que ha tingut Catalunya "en els últims anys". Uns mals polítics que han estat els responsables d'haver "dividit" la societat” i no complir les lleis. Això diu Feijóo. I ara, llegeixin a poc a poc i fixin-s’hi bé, perquè afegeix que l’errada comesa pels de les gavines és la de no haver tingut un mínim d’empatia per fer entendre els plantejaments del PP a Catalunya. O sia, l’equivocació del PP no és no seguir tenint ni un bri d’empatia per entendre el que vol i va fer Catalunya (per si no ho recorden: urnes, votar), sinó que els culpables dels nostres maldecaps som nosaltres, com sempre, i els nostres “mals polítics” ben assenyalats per l'empàtic 155 i el discurset del 3 d’octubre del Borbó.
L’equivocació del PP no és no seguir tenint ni un bri d’empatia per entendre el que vol i va fer Catalunya (per si no ho recorden: urnes, votar), sinó que els culpables dels nostres maldecaps som nosaltres
Però que la calor no ens espanti. Feijóo ja té la solució perquè ell ocupi la Moncloa i ens comencem a “vertebrar”: aconseguir el vot del que ell en diu l'espai constitucionalista català, de tots aquells que se senten catalans sense que això dificulti sentir-se espanyols... com diuen des de Ciutadans, com diuen des de Vox si se’ls creuen i… sí, també, ho diu una part de Podemos i tot el que queda d’un PSC absolutament assimilat al PSOE. Com repeteixen a manera de coda tots aquells integristes pels qui la Constitució està escrita en una taula de la llei sota un esbarzer ardent... i pels que el dret d’autodeterminació dels pobles és anatema.
Potser també com a cosa de la calor i sumant-se a l’èxode del ferragosto, Àngels Chacón ha presentat la seva dimissió com a secretària general de Centrem, un partit més de l’herència convergent i al qual es va batejar com el primer del postprocés. Àngels Chacón ha estat set mesos a la direcció i ja n’ha tingut prou. L’exconsellera del govern Torra que mai va acabar d’entendre’s amb el president diu haver gaudit del càrrec com a líder de Centrem, però no amb la vida (?) orgànica. En explicar la seva dimissió, deia Chacón que li ha costat massa conviure amb les lluites internes i el repartiment de quotes de poder dels partits... i la transversalitat de la queixa fins i tot espanta. De fet, el primer objectiu de Centrem era (i potser encara és) presentar-se a les eleccions del 2023… i establir equilibris en un àmbit com el municipal, on tothom es coneix, i amb un nom programàtic tan difícil (o impossible) d’aconseguir, devia fer pujar encara més amunt els graus de temperatura que el termòmetre indica. Buscar centrar-se —o el centre— com a programa polític és tan difícil, en el món de la desigualtat, com la cacera d’unicorns.
La dimissió de Chacón i les decisions que des de Centrem segueixin poden fer la vida més fàcil a Feijóo o complicar-li encara més les coses. Trencar o posar en perill les precàries aliances independentistes seria el millor regal que podrien fer al president de la terra de la farinha. Però Feijóo no es desanima: de fet, una mena de preparació cap a un Majestic II ja la podem intuir en els resultats del 14 de febrer del 2021, quan ERC va treure amb Pere Aragonès 605.581 vots (21,3%); Junts, amb Laura Borràs i Castanyer, 570.539 (20,07) i el PDeCAT, que presentava com a cap de llista la mateixa Àngels Chacón i Freixas que és la mateixa que ara dimiteix de Centrem, 77.229 (2,72%)…
Ho veuen una mica tèrbol com jo, o és, com suposo, cosa de la calor?