Si hagués d’elaborar un informe sobre la situació política del país a partir del que veig al voltant meu, escriuria que la majoria de la gent està massa espantada per poder girar rodona. A tot arreu on vaig no necessito rascar gaire fort per trobar-hi el neguit i l’histrionisme desmoralitzat que generen els finals d’època. És difícil que les coses vagin bé si en les converses, o en els monòlegs interiors, tothom creu que tot anirà cada cop més malament. Una cosa és que el teu vaixell estigui condemnat a naufragar, i una altra cosa és que tu hagis d’ofegar-te.
Si aquest clima de desesperació latent tan corrosiu que veig al voltant meu no tingués una correspondència en la representació política, em pensaria que és una projecció meva. Però els polítics són els primers que semblen figurants grotescos i desubicats, actors perduts en els monòlegs desfasats d’una comèdia sense públic ni argument. Quan Salvador Illa diu que no hi haurà "normalitat" a Catalunya fins que Junqueras i Puigdemont puguin aspirar de nou a ser escollits presidents de la Generalitat, em sembla que estic veient un film de Paolo Sorrentino sobre Nàpols o llegint una escena humorística del Pickwick de Charles Dickens.
Encara no fa ni un parell d’anys, Sílvia Orriols era presentada com una feixista il·luminada, i ara tothom s’alimenta del seu discurs —i de la seva força— sense voler-ho reconèixer. Fins i tot Iván Redondo ha escrit que el PP hauria de deixar tornar el president Puigdemont per poder fer polítiques restrictives en immigració sense lluir la llufa que li ha penjat l’exili català. L’embolica que fa fort és fenomenal perquè fa anys que gairebé ningú no diu el que pensa, ni pensa res a llarg termini. El mateix Illa, que no seria president sense l’article 155, lidera un partit que només cinc anys abans de l’1 d’octubre era favorable a la celebració d’un referèndum.
Viurem durant una bona temporada en un món sense regles on es normalitzarà la violència
Em sembla que la discussió de fons que arrosseguem des del 2017 és si els catalans podem formar part o no de l’estructura del poder hispànic, i si se’ns pot esborrar del mapa, en cas que en quedem fora. Si els castellans arriben a la conclusió que poden prescindir de nosaltres, el que està passant a Gaza tindrà un impacte més fort del que ara ens podem imaginar, en les nostres vides. Abans, però, l’exemple de Gaza afectarà els barris del món europeu que han quedat fora del control de la policia. Un dia els francesos o els suecs, que sempre han sigut els pioners de l’ordre al continent, diran prou i Trump semblarà la germaneta de la caritat al costat seu.
Com en totes les èpoques de transició, el país correrà cada vegada més el perill d’acabar crucificat entre dos lladres. Si Orriols arriba als 15 diputats, el Parlament serà ingovernable i, sense la palanca catalana, el bipartidisme espanyol acabarà de col·lapsar. L’impacte d’Orriols dependrà de l’estat d’ànim dels seus votants, i de la capacitat que tinguin d’aprofitar de manera creativa les dinàmiques de destrucció que estan en marxa. Com li passa a Nigel Farage a la Gran Bretanya, la majoria del país fa temps que està d’acord amb Orriols. El problema és que tota l’estructura del poder (econòmica, burocràtica i intel·lectual) està pensada per anar, ni que sigui per inèrcia, en la direcció contrària.
La globalització ha sigut la sacsejada més fonda que Europa ha patit des del descobriment d’Amèrica. Com va passar el 1492, d’entrada només vam pensar en la brillantor de l’or i l’emoció de l’aventura, i no ha sigut fins anys més tard que hem començat a patir l’ampliació sobtada del camp de batalla. Cada cop es veu més clar que l’excés d’immigració afavoreix la transferència de riquesa del contribuent mitjà cap a les oligarquies. El pacifisme, que s'havia convertit en un negoci, ja no és tan rendible com la guerra. Estàvem avesats a fer servir la banalitat per contenir els conflictes i, ara que la bola s'ha fet massa grossa, ja no sabem com creure de forma serena ni en nosaltres ni en els altres.
El que distingeix Orriols de la resta de polítics catalans és que sembla disposada a defensar l’existència de la seva nació en una època en què tots els països hauran de lluitar, més o menys, per preservar-la. Els intents d’equiparar VOX amb Aliança només remarcaran l’herència antidemocràtica de la dreta espanyola i la covardia dels partits que van traficar a favor o en contra del referèndum, en el moment que calia fer-lo. Sembla que viurem durant una bona temporada en un món sense regles on es normalitzarà la violència i la voluntat de fulminar l’adversari. La saviesa amb què sapiguem aprofitar el forat que Orriols ha obert en el sistema oligàrquic i polític del país serà decisiu en molts aspectes.