Sembla que la privatització del conflicte lingüístic està propiciant una revifalla de la consciència política dels catalans. Era inevitable. Ho celebro. A hores d'ara, però, costa saber si és el preludi d’una repolitització del conflicte nacional que el fracàs del procés va deixar gastat i mastegat, o si és l’estirabot abans de morir-nos del tot. Escric que la revifalla era inevitable perquè, com en tot, hi ha situacions que no desapareixen per molt que decideixis viure com si no existissin. Ara els catalans tasten amargament a les cafeteries, als hospitals, a les gelateries o a les escoles el preu d’haver, des de la política, desproblematitzat el conflicte lingüístic en comptes de viure’l com una faceta més del conflicte nacional. La ràbia i la frustració dels catalans que avui denuncien situacions de discriminació lingüística és producte de la distància entre la classe política i la vida pràctica dels ciutadans d’aquest país. El relat polític de la reculada va voler estendre un tel sobre tot allò que obligués els partits catalans a enfrontar-se amb l’Estat espanyol una altra vegada, però la realitat ha acabat foradant el tel. El relat que volia desescalar el conflicte com si tingués el monopoli del govern, com si n’hi hagués prou amb la bandera blanca d’una de les parts per a fondre’s, ha caigut pel seu propi pes.

Ara l’espanyolisme, sobretot l’espanyolisme que vol ser subtil, el que brolla ideològicament de l’esquerra espanyola, s’encarrega de fer servir la catalanofòbia que viuen els catalans en l’àmbit “privat” —si és que un hospital públic, per exemple, es pot considerar àmbit privat— per a culpabilitzar-los de la discriminació que pateixen. Per afirmar que, per exemple, la situació lingüística és la que és perquè s’està posant el català al servei de l’enfrontament. Perquè s’està fent servir el català com una arma. I de fet, hi podríem estar d’acord: avui, voler viure en català desacomplexadament, sense donar explicacions, fingint naturalitat i navegant la incomoditat fins que la naturalitat sigui un fet i la incomoditat hagi canviat de bàndol, és una arma per detectar cínics. Per a detectar silencis incòmodes. I per a detectar fins a quin punt aquells partits que haurien d’articular políticament la resposta a la discriminació miren el vent d’on ve per no haver de fer-se responsables de la deixadesa, la mandra, la covardia i la hipocresia que ens ha dut a tots plegats fins on som. 

Els partits que haurien de vetllar per l’enfortiment de la llengua i entomar les conseqüències polítiques i judicials de fer complir la normativa han triat no fer-ho. Els catalans hem oblidat que aquesta és responsabilitat seva, i ens l’hem fet nostra a la desesperada

Com que una part gens negligible dels catalans ha perdut la confiança en la política i, concretament, en els seus polítics, aquesta part gens negligible de catalans vehicula la resposta a la catalanofòbia ignorant la classe política. Per això la indignació es va canalitzar contra la gelateria de Gràcia, i no pas —o no tant, o no d’una manera tan evident— contra una Conselleria de Política Lingüística que existeix. Que assumim com a cosmètica? Sí. Que és a les mans del PSC? També. Que va ser creada, precisament, per gesticular i per a no haver d’encarar frontalment la causa primera de la minorització del català? Efectivament. Així i tot, però, que els catalans ens responsabilitzem de tot allò que cal fer per a viure en català a Catalunya, ignorant tot el que es pot fer des de la política amb la llei a la mà perquè això sigui possible, és disculpar tots aquells qui, vivint de la política, escullen no fer res per a revertir la situació. 

La desprivatització del conflicte lingüístic és necessària per tornar a la política allò que és de la política, i perquè els ciutadans del país no hagin de frenar l’espanyolisme amb el cos. O només amb el cos. Però la desconfiança absoluta adobada pel procés i l’immobilisme de la classe política, conscient que les sancions, les inspeccions i les retirades de llicència que calen accelerarien un enfrontament que no volen encarar, impedeixen que la desprivatització en qüestió sigui possible. Som on som, i la desprotecció és la que és, perquè els partits que haurien de vetllar per l’enfortiment de la llengua i haurien d’entomar les conseqüències polítiques —i judicials, sempre judicials— de fer complir la normativa han triat no fer-ho. I com que fa anys —dècades— que han triat no fer-ho, els catalans hem oblidat que aquesta és responsabilitat seva, i ens l’hem fet nostra a la desesperada. Ara que la realitat ha rebentat el tel del relat imposat, i que les conseqüències de l’espanyolisme que no descansa han impregnat les nostres rutines d’una manera indefugible, potser ha arribat el moment de tornar la responsabilitat política a les mans on pertany. És cabdal que els catalans no renunciem a l’autoestima, i que estiguem disposats a encarar-nos personalment a qui ens vol veure desaparèixer. Si aquesta mateixa autoestima l’emprem per a no regalar el vot a qui ens deixa a la intempèrie, però, encara l’haurem fet més útil.