Deu tenir una explicació emocional o química o jo què sé, però, fa pocs anys, quan va morir la meva mare, en sortir de l’hospital, vaig notar —o vaig voler notar— un calfred a l’esquena, com si ella em digués que estava amb mi. La setmana passada, amb el meu pare afrontant el seu adeu, vaig veure al cel uns núvols que no havia vist mai —o vaig pensar que no havia vist mai—. Entremig hi havia la lluna, fins que els núvols es van tancar, la lluna va desaparèixer i vaig pensar que just en aquell moment, l’ànima, o alguna cosa semblant a l’ànima, havia deixat el cos del meu pare i s’havia reunit, guiat per ella —i fent-m’ho evident—, amb l’amor de la seva vida.

Perdoneu el text tan poc científic i personal, però, al cap i a la fi, ha sigut Tot Sants per a tothom. O Halloween, que en realitat és el mateix. All hallow’s eve, vigília de tots els sants. Festa catòlica que, suposo que com totes, té orígens pagans. Per exemple, el Samhain, en què els celtes irlandesos —i gallecs— celebraven als boscos la collita i donaven per acabat l’estiu —ara ja és ben bé així— acompanyats pels éssers del més enllà. Com que la gent deixava menjar als esperits, és per aquest motiu que Halloween se celebra amb nens demanant caramels a les portes de les cases. Tot té una explicació.

Perdoneu també que vagi un cop més als clàssics, però no trobo algú altre que m’ho expliqui millor. A Last man standing, l’home que ens tornarà a visitar el 20 de juny, i que és de la lleva del meu pare, reflexiona sobre les experiències d’un músic de rock. A les primeres estrofes descriu l’energia juvenil, després l’ambient del rock i els clubs de cuir negre, parla dels qui s’han quedat pel camí i, al final de la cançó, el cantant, amb texans de segona mà i camisa de franel·la, segueix actuant. Però els llums s’apaguen, l’espectacle acaba i als pals de billar tornen a la paret. Potser és l’únic home que queda dels seus dies de glòria. És una reflexió d’un supervivent sobre la fugacitat de la joventut, de la vida en realitat, però també parla de resistir i persistir per part d’algú que sap que s’apropa el seu final com a heroi del rock i per a qui la mort ja és una ombra que el persegueix.  Però la sort és que hi ha gent que deixa un llegat. Uns en forma de cançons, altres en forma d’amor, humor, art, personalitat i bondat.

Potser el poema que descriu millor l’absència és aquell de Wylslan Hugh Auden popularitzat a la pel·li del Hugh Grant i que només els britànics —i el meu pare— saben entonar amb humor. Para tots els rellotges, talla el telèfon, no deixis que el gos bordi, silencia els pianos i amb el tambor amortit, treu el taüt. Deixa que els afligits vinguin, que els avions circulin gemegant, que escriguin al cel “ell està mort”. Posa cintes negres al voltant del coll dels cignes. Ja no vull les estrelles, apagueu-les totes. Empaqueteu la lluna i desmantelleu el sol. Buideu el mar i escombreu els boscos, perquè res podrà tornar a ser com abans.

Després de Tots Sants ve la part fosca de l’any, el repòs, la mort aparent de la natura, encara que la vida a la ciutat i aquest absurd dia a dia ens allunya d’aquest cicle natural. Però tornaran les festes de primavera, la llum i les terres exuberants —amb permís de l’evident destrossa que estem fent—. I tornarà l’estiu i, gràcies al regal de la Castanyada, ens tornaran a cantar I’ll see you in my dreams. Us veuré en els meus somnis quan tots els estius hagin acabat. Ens trobarem i viurem i riurem un altre cop. Us veuré en els meus somnis al voltant del riu —o de la riera—. Us veuré en els meus somnis perquè la mort no és el final.