Ha arribat desembre i, un any més, el resum que fa Spotify de la música que hem escoltat al llarg del 2023. Ho sé perquè m’ho ha dit la màquina i perquè els amics, coneguts, saludats i gent que segueixes a Instagram sense saber gaire per què m’ho han fet saber. Aquest any m’ha sobtat saber que escolto un gènere musical que desconeixia que escoltava. I es veu que és el que més escolto. Es diu melow gold. Mellow gold? Després d’espantar-me, buscant a Google he entès que sí, que es veu que és el que escolto. Diu que conté elements del soft rock i del folk rock, molt dels discos dels 60, 70 i 80 —del segle passat, és clar— que tenien una producció clara, harmonies i composicions melòdiques, molta guitarra acústica, molta veu suau i un punt de country. Doncs au.
Ha arribat el desembre i és moment de fer balanç del 2023, cosa sempre injusta a 2 de desembre, com si aquest mes que tant m’estimo —perquè és quan vaig néixer— ja no tingués res a oferir-nos. I és injust, perquè queden molts dies. Sempre associem les cançons que escoltem a moments que hem viscut. I repassant la meva llista hi ha moments d’amor, de cor trencat, d’angoixa, de concerts fruïts com si s'hagués d'acabar el món, de somnis —encara— i nostàlgia, de viatges i d’amistat. La vida. O sigui, que no està malament. Millor que la política, reduïda a unes eleccions i una investidura al cap de no sé quants mesos.
Em prendré el desembre com una comèdia romàntica o, com a mínim, com una comèdia
Ha arribat el desembre, deia, i és un mes que m’estimo i que em recorda que soc un nen de desembre, que és molt diferent de ser un nen de gener. Els nens de desembre són els petits de la classe i, diu la teoria econòmica —i esportiva—, els perjudicats pel sistema. El 1985, un sociòleg canadenc va descobrir que tot l’equip d’hoquei sobre gel del Canadà havia nascut els tres primers mesos de l’any. Casualitat? No. Passa amb els millors futbolistes també. Feu la prova. L’explicació és que, de petits, un any de creixement és molt, i els entrenadors, que volen guanyar, els fan jugar més. I això es veu que passa també en l’àmbit acadèmic, repercuteix la resta de la vida i ens fa reflexionar sobre si el sistema educatiu està ben pensat. Excuses com les de Xavi Hernández? En el meu cas, segurament.
Ha arribat desembre i han arribat els llums de Nadal. Bé, perdó, ara els llums de Nadal ja arriben al novembre. Però el cas és que han arribat els llums que anuncien Nadal i aleshores és quan aquest mes que tant m’estimo, perquè és el mes en què vaig néixer, es torna un mes trist perquè ja fa uns anys que la meva mare no cuina aquells àpats pantagruèlics que reunien fills, nores, gendres i nets i aquest és el primer que passaré també sense el meu pare, sense cap dels dos, i en què es farà evident que tot el paisatge d’infantesa haurà desaparegut. I és aleshores que em sento un nen, sigui de desembre o no. Així que demano permís perquè no m’agradi gaire Nadal, no entengui que es pengin llums al novembre anunciant això només perquè gastem el que no tenim, i entengueu que no vivim dins de Love Actually. O sí, mira, em prendré el desembre com una comèdia romàntica. O, com a mínim, com una comèdia.