Arriben en tromba a visitar-nos, amb aires de senyor feudal en terra conquerida. Ben clenxinats, maneres decidides, les frases de rigor per ensabonar els il·lusos, la molta estima que ens tenen, diuen, sense enrojolar-se, el raspall fal·laç que ens enllustra l’esquena mentre ens fot la cartera... I les promeses, sobretot les promeses, unes promeses boniques, rodones, extretes del catàleg tot a cent dels venedors de fum, revellides de tant fer-les servir, fins i tot arnades, devorades pel resclosit on habiten. Són els guardians de la fe pàtria, ungits pel foc d’una missió sagrada, carcellers de la voluntat d’altres pobles.
Arriben en tromba i, sense aversió al cinisme, ens somriuen. El més aguerrit ho fa de manera adusta, seca, perquè notem que és l’amo del galliner, que no hi ha dreceres, ni aliances, que la bota trepitja la terra sense concessions. És un somriure amenaçador, que esdevé grotesc quan sonen Els segadors en un balcó i unes toxines de catalanitat li contaminen l’aire, però està fet per a les batalles més dures, i Catalunya és la darrera colònia de l’imperi. No defallirà, ho diu, ho crida, ho conjura..., "Santiago y cierra España", don Abascal español y muy español. És la cara més lletja, per bé que no està clar que sigui la més perillosa.
De seguit venen els altres, els civilitzats, amb les seves maneres més suaus, les paraules més temperades, la supèrbia de la condescendència. Un d’ells, un gallec de muntanya endins, fa esforços per abaixar el to dels seus correligionaris, home més calmat, un liberal diuen, obert al diàleg, l’enyor de la vella convergència, vol entendre’s... però les paraules ressonen en la buidor del no-res, atrapat entre els que manen al seu partit —no, no és ell— i els que l’amarren al coll amb els vots imprescindibles que necessita per a la presidència. És un propòsit sense propòsit, un vers lliure travat en un tercet encadenat que arrossega la feixuga història del seu partit amb Catalunya. Vol i dol, i no vol gaire, perquè fins i tot per a aquest gallec de la Ribeira Sacra no hi ha nacions dins l’Espanya immemorial, sinó una de "grande" i no sé què més diuen... És la cara relaxada d’una ànima política tèrbola, don Núñez Feijóo, Alberto para los amigos.
Venen, ens somriuen amb les seves diverses cares i continuen fotent-nos la veu i la cartera. No ens visiten, ens recorden que ells són els amos i nosaltres els súbdits
I per culminar el triangle, el tercer vèrtex, el més simpàtic, amigos para siempre, l’Espanya plural, ariet de la fatxosfera, campió del progressisme mundial, ens estima, ens fa regals, amnistia el nostre president exiliat, tot amor, curull de bones intencions. És en Pedrooooooo!, versió de Penélope Cruz (o d’Iceta, que té el mateix gust per l’histrionisme), i ens visita per recordar-nos que creu en Catalunya, que ha fet molt per nosaltres, que és ell o l’abisme... Ningú no ens somriu millor quan ens estafa, mestre en el domini de la paraula buida, campió de promeses incomplertes, immune al rigor de la paraula donada, triler de múltiples capacitats. És el més perillós perquè no ve de front, però ve per totes bandes, desmuntant, peça a peça, la Catalunya nació, amb el seu cortesà fent feina de deconstructor des de la plaça Sant Jaume. Els seus manen arreu del nostre país, i el país va pitjor que mai, les infraestructures asfixiades, els trens col·lapsats, els mestres exhausts, els metges desbordats, l’economia en caiguda lliure, l’idioma en situació d’emergència, però Catalunya va bé..., porque España va bien, encara que la gent estigui cada dia més ofegada.
Són tots aquests els que venen a visitar-nos, delerosos d’esgarrapar els nostres vots, ara que ja es dona per oberta la cacera electoral. Cap d’ells ha frenat l’espoli que patim, ans al contrari l’han augmentat. Cap d’ells estima el nostre idioma, i tots tres l’han agredit i l’agredeixen. Cap d’ells ha aturat la degradació de les nostres infraestructures, sinó que l’han potenciat. I cap d’ells vol una Catalunya catalana, sinó a l’inrevés: tots treballen intensament per desfer-la. Però venen, ens somriuen amb les seves diverses cares i continuen fotent-nos la veu i la cartera. No ens visiten, ens recorden que ells són els amos i nosaltres els súbdits.