El Congrés va aprovar la presa en consideració d'una proposició de llei orgànica del PSOE i Unides Podem que reformarà el Codi Penal (CP) suprimint els delictes de sedició i modificant el règim dels delictes de desordres públics. També modificarà el règim dels delictes d'estafa, apropiació indeguda, falsedats i administració deslleial per a incorporar els conceptes comuns europeus en la incriminació de l'ús fraudulent de xecs de viatge i targetes de crèdit i dèbit.

Vam dir fa poques setmanes en ElNacional.cat que la derogació dels delictes de sedició resultava obligada a la vista del Dret Penal comparat dels altres Estats de la Unió Europea i dels mateixos EUA, que desconeixen la sanció penal per a conductes polítiques no-violentes ni intimidatòries, fins i tot les que es dirigeixin obertament contra la legalitat constitucional. Aquesta derogació suposarà la impossibilitat de continuar reclamant judicialment per aquest delicte Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig. Perquè no es pot forçar ara una tipificació subsidiària de la seva conducta com a constitutiva de desordres públics ni d'altres delictes alternatius, tant per raons de fons (tipificació penal) com de garanties democràtiques, quan les euroordres ja van ser emeses i no podria verificar-se ara una tipificació alternativa o subsidiària que no es va expressar en aquestes requisitòries judicials interestatals.

Per tant, la boutade del govern de Pedro Sánchez fent gala que aquesta reforma portaria el president Puigdemont davant la jurisdicció espanyola es qualifica per si mateixa i no fa més que reforçar l'estratègia processal del president i dels seus consellers i consellera davant els Tribunals europeus de Luxemburg (UE) i de Drets Humans en Estrasburg.

Ara bé, la reforma dels delictes de desordres públics manté un article en el CP que continua tipificant penalment conductes no-violentes ni intimidatòries com a delictes de desordre públic, quan un grup de persones ocupi sense permís del seu titular locals, escriptoris o oficines públiques o privades, inclús les que estiguessin obertes al públic en el moment dels fets. Es tracta de conductes que no haurien de constituir delicte de cap mena, al no donar-se ni els elements de la violència (vis absoluta) ni de la intimidació (vis intimidatòria).

Més greu encara és la tipificació com a delicte agreujat de desordres públics, amb pena de presó de 3 a 5 anys per a les persones que ho cometin (6 a 8 anys si són persones “erigides en Autoritat”), per a determinades conductes sobre les quals sobrevolen conceptes jurídics indeterminats (atemptat contra la pau pública, intimidació) quan no obertament sense sentit (“intimidació respecte de coses”) i que posen el focus en una justícia penal espanyola que en la seva cúpula ha demostrat ser capaç de forçar tant com calgui les interpretacions d'aquesta mena de conceptes per a defensar la seva unitat d'Espanya. La qual cosa, en realitat, posa entre les potes dels cavalls tota forma de desobediència civil pacífica, ja sigui en defensa de la nació catalana (o demà de la gallega o basca), ja dels drets fonamentals de la ciutadania o de qualsevol interès legítim.

Sens dubte la majoria de la investidura hauria de demostrar ser capaç de suprimir aquest delicte residual de desordres públics sense violència i la forma agreujada abans assenyalada, així com fer complir al govern de l'Estat espanyol les seves promeses respecte de la derogació de l'anomenada llei mordassa i d'una pena tan incompatible amb les finalitats constitucionals de rehabilitació, com és la presó permanent revisable. Pena que constitueix la màxima expressió d'un populisme punitiu omnipresent en la dreta espanyola i que comença a predominar també en amplis sectors de l'esquerra espanyola. Perquè ja saben, com deia Josep Pla, el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres.