Desconnectats: la bretxa digital que no podem ignorar
Aquesta nit a les 22:05 hores, TV3 emetrà en el seu veterà programa 30 minuts un documental que hauria de ser de visionat obligatori per a qualsevol que es preocupi per la cohesió social i els drets fonamentals en plena era digital. Desconnectats, dirigit per Roberto Lázaro (estimat i admirat company amb qui he tingut l'honor de treballar aquí, a El Nacional), ens confronta amb una realitat incòmoda: mentre Espanya i Catalunya acceleren la seva transformació digital, milions de persones queden literalment desconnectades de serveis essencials, d'oportunitats laborals i, en definitiva, de la vida en societat.
Un documental necessari en el moment precís
El treball de Lázaro, produït per 3Cat en col·laboració amb Frame CreativeMedia, no es limita a documentar un problema. El fa visible, hi posa cares i noms. Doli, de 84 anys, necessita ajuda per a qualsevol gestió administrativa en línia. Diana, nouvinguda, vol formar-se digitalment per poder trobar feina. Iván, cec de naixement, es troba amb webs i aplicacions inaccessibles contínuament. Això no són estadístiques: són persones l'autonomia i la dignitat de les quals estan en joc.
Les dades confirmen com n'és d'urgent el tema. A Catalunya, gairebé la meitat de la població no té competències digitals bàsiques i un 8% no ha utilitzat mai internet. En l'àmbit estatal, la bretxa és igual de preocupant: només el 65% de les persones entre 65 i 74 anys fa servir internet diàriament, i aquest percentatge es desploma al 36% entre els més grans de 74 anys. Per a les persones amb discapacitat greu, la xifra és del 75,9%, vint punts per sota de la població general.
Estònia: el mirall en el qual emmirallar-nos
Una de les decisions més encertades de Lázaro i el seu equip és viatjar a Estònia per establir un contrapunt comparatiu. No ho fa per idealitzar, sinó per demostrar que una altra digitalització és possible. Al país bàltic, el 99% dels serveis públics es poden dur a terme per internet, inclòs el vot electrònic. Allà, el 93,2% de la població fa servir internet regularment, i la fe en el que és digital s'ha convertit en un recurs nacional. Però Estònia no hi va arribar per art de màgia. Després d'independitzar-se de la Unió Soviètica el 1991, va apostar decididament per la digitalització com a estratègia de desenvolupament. L'any 2000, va declarar l'accés a internet com a dret humà. Va desenvolupar X-Road, una plataforma descentralitzada d'intercanvi de dades que connecta tots els serveis públics de manera segura. I, fonamentalment, va dissenyar els seus sistemes pensant en la inclusivitat.
Com explica Hannes Astok, director de la e-Governance Academy, al documental: els serveis han de ser tan intuïtius que “cada avi o àvia pugui utilitzar-los sense instruccions”. Aquest enfocament contrasta brutalment amb la realitat espanyola, on els serveis digitals públics sovint semblen dissenyats per enginyers per a enginyers.
El mateix Luukas Ilves, responsable d'informació del govern estonià, reconeix que “la societat no serà mai digital al 100%”, però afegeix una cosa fonamental: “Si arriba al 99%, et queden més recursos per poder ajudar i entrenar les persones que en queden fora”. Aquesta és la gran diferència: a Estònia, la digitalització allibera recursos per atendre millor qui els necessita. A Espanya, amenaça d'excloure definitivament els més vulnerables.
El problema de la digitalització forçosa
Aquí arribem al nucli del debat que planteja Desconnectats i que hauria d'ocupar portades i tertúlies: fins a quin punt és legítim obligar la ciutadania a relacionar-se digitalment amb l'Administració quan no se'n garanteix l'accés universal ni la formació necessària?
Des de l'octubre del 2016, la Llei 39/2015 del Procediment Administratiu Comú estableix l'obligatorietat de tramitar electrònicament per a totes les persones jurídiques (incloent-hi associacions i fundacions), entitats sense personalitat jurídica, professionals col·legiats i qui representi qualsevol d'aquests col·lectius. És a dir, totes les associacions (incloent-hi les de veïns, culturals o d'ajuda mútua) estan obligades a relacionar-se amb l'Administració únicament per via telemàtica.
Encara més preocupant: la mateixa llei permet que les administracions estableixin l'obligació de tramitació electrònica per a determinats procediments i col·lectius de persones físiques quan “quedi acreditat que tenen accés i disponibilitat dels mitjans electrònics necessaris”. Però, com s'acredita això? Tenir un smartphone significa saber utilitzar-lo per a tràmits administratius? Tenir accés a internet garanteix competències digitals? L'exemple més sagnant és l'Ingrés Mínim Vital. Quan es va posar en marxa el 2020, l'única via de sol·licitud era en línia, amb certificat digital o Cl@ve. Pensem en l'absurd: una prestació destinada a persones en risc de pobresa i exclusió social exigia competències digitals avançades. Tot i que posteriorment es va habilitar l'atenció presencial amb cita prèvia, el procés continua sent fonamentalment digital.
Altres procediments que es tramiten obligatòriament de forma electrònica inclouen: la facturació electrònica entre empreses (obligatòria des del 2025 amb algunes excepcions), tots els procediments de l'espectre radioelèctric, la majoria de tràmits amb l'Agència Tributària per a persones jurídiques i professionals, i un nombre creixent de sol·licituds d'ajuts i subvencions.
Les múltiples dimensions de la bretxa
Com bé assenyala al documental la investigadora de la UOC Mireia Fernández-Ardèvol, la desigualtat digital no desapareixerà amb el recanvi generacional: “Mai deixarem de necessitar aprendre nous entorns. Per tant, el disseny haurà de ser necessàriament inclusiu”.
El recent Índex Català de Bretxa Digital, desenvolupat per la UOC i la Taula del Tercer Sector, en confirma la complexitat. Mentre que la cobertura 5G arriba al 94,6% a Catalunya, a l’Alta Ribagorça amb prou feines arriba al 20,3%. Gairebé la meitat de la gent gran no fa servir la banca en línia i només una mica més de la meitat accedeix a La Meva Salut. El 62% de les persones amb discapacitat afronta barreres digitals, i un 42% declara que li sembla “molt complex i avançat” l’ús de tecnologia. La bretxa digital no és només tecnològica: és econòmica (accés a dispositius i connexió), educativa (competències i alfabetització), generacional (encara que no exclusivament), territorial (rural versus urbà), i està travessada per la discapacitat i l’origen.
És fonamental una alfabetització digital crítica, que eduqui en l'ús segur, responsable i conscient de les tecnologies
Els riscos que no podem ignorar
Com planteja encertadament Genís Roca al documental, “no hi ha hagut mai cap revolució tecnològica que no hagi demanat un moviment social que la corregeixi”. I és que juntament amb les oportunitats, les tecnologies digitals porten amb si riscos molt reals que afecten especialment els col·lectius més vulnerables. La desinformació s'ha convertit en un problema de ciberseguretat de primer ordre. Les persones grans, amb una sensació més gran d'inseguretat, són l'objecte preferent d'estafes de phishing i fraus en línia. La vigilància digital i la pèrdua de privacitat són preocupacions creixents. Els biaixos algorítmics poden perpetuar discriminacions. Per això és fonamental una alfabetització digital crítica, que no es limiti a ensenyar a utilitzar dispositius, sinó que eduqui en l'ús segur, responsable i conscient de les tecnologies. Això inclou: comprendre com funcionen els entorns digitals, discernir la qualitat de la informació, protegir la identitat digital, detectar amenaces, i entendre l'impacte social i ètic de la tecnologia.
El marc legislatiu: Europa es posa al capdavant
En aquest context, és important destacar que Europa està desenvolupant un marc regulatori que, almenys sobre el paper, n'hauria de millorar la situació. La Llei Europea d'Accessibilitat (Directiva 2019/882), trasplantada a Espanya com a Llei 11/2023, va entrar en vigor el 28 de juny de 2025. Estableix requisits d'accessibilitat obligatoris per a productes i serveis digitals, inclosos comerç electrònic, banca en línia, transport públic digital i telecomunicacions. La normativa exigeix que els productes i serveis siguin comprensibles, navegables sense ratolí, compatibles amb tecnologies d'assistència i dissenyats sota principis d'accessibilitat universal. Afecta tant el sector públic com el privat, amb sancions significatives per incompliment. Paral·lelament, la Llei de Serveis Digitals (DSA) i la Llei de Mercats Digitals (DMA), plenament aplicables des del 2024, regulen les plataformes digitals per fer-les més segures, transparents i competitives. La DSA prohibeix, per exemple, anuncis dirigits a menors o basats en dades sensibles, i obliga les plataformes a tenir mecanismes clars de denúncia de continguts il·lícits. No obstant això, les lleis només són efectives si s'implementen adequadament i s'acompanyen de recursos per a la formació i l'accés.
Què hem de fer?
Desconnectats no es limita a diagnosticar: proposa reflexió i, sobretot, acció. Com assenyala el conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, al documental, “les competències digitals han de generar cohesió social i igualtat”. Però per a això necessitem garantir alternatives analògiques reals. No pot ser que l'única via per accedir a un dret o un servei sigui digital. La digitalització ha de ser una opció, no una imposició.
Algunes de les idees que m'han quedat clares, des d'un primer punt de partida, són les següents:
- El disseny inclusiu ha de ser obligatori. Com demostra Estònia, és possible dissenyar serveis digitals accessibles per a tothom. Ha de ser un requisit legal inexcusable.
- Formació contínua i universal. L'alfabetització digital ha de ser una política d'estat, amb recursos suficients i programes adaptats a cada col·lectiu.
- Oficines d'assistència efectives. La llei preveu oficines d'assistència en matèria de registres, però la seva implementació és desigual. Hi ha d'haver personal format que ajudi presencialment.
- Avaluació d'impacte en drets fonamentals. Abans de digitalitzar un servei, s'ha d'avaluar si vulnera el dret d'accés de cap col·lectiu.
Un documental que mereix ser vist i debatut
Roberto Lázaro ha aconseguit amb Desconnectats una cosa fonamental: convertir un problema estructural en històries humanes sense caure en el paternalisme, comparar sistemes sense caure en el derrotisme, i plantejar preguntes incòmodes sense renunciar a l'empatia. El documental s'emetrà aquest diumenge 23 de novembre a les 22:05 a TV3 i quedarà disponible a la plataforma 3Cat. No és només un programa per veure: és una invitació a reflexionar sobre quin tipus de societat volem construir. Una on la tecnologia amplia oportunitats per a tothom o una on aprofundeix desigualtats? Una on la digitalització allibera o on exclou?
Com diu la psicogerontòloga Montse Celdrán al documental, el repte serà encara més gran en el futur, perquè no sabem quines tecnologies i dificultats hauran d'afrontar els adults d'aquí a dues dècades. Precisament per això, necessitem obrir aquest debat ara. Desconnectats és una contribució imprescindible per fer-ho amb rigor, amb dades, amb rostres i, sobretot, amb la urgència que el tema mereix. La pregunta que ens deixa el documental és clara: qui decideix com es dissenya la tecnologia i per a qui? La resposta no pot continuar sent “el mercat” o “l'eficiència administrativa”. Ha de ser la ciutadania, amb les seves necessitats diverses i els seus drets inalienables. Perquè, com bé planteja Lázaro, la digitalització no és només una qüestió de modernitat: és una qüestió de drets i d'oportunitats.
No us el perdeu. I quan l'hàgiu vist, parleu-ne. Compartiu. Debateu. Perquè d'aquesta conversa depèn que la transformació digital sigui, finalment, per a tothom.