Aquest cap de setmana publicàvem un vídeo on explicava el que ha succeït en el Consell d'Europa
Aquesta setmana alertava sobre els drets de les minories nacionals, preocupant-se seriosament pel retrocés que estem experimentant en la protecció i respecte dels seus drets a Europa.
Jo entenc els qui senten parlar del Consell d'Europa o Nacions Unides i els hi sona tot lluny. De veritat que puc ser capaç de comprendre-ho perquè generalment, la cultura espanyola viu d'esquena a la resta del món. Alguna vegada m'han explicat que això és propi dels països que provenen d'una història imperialista: Espanya tenia poder en no poca part del planeta i l'ha anat perdent amb el pas dels anys.
En la nostra cultura no està allò de conèixer l'actualitat del món. No està, o almenys no ho estava fins fa ben poc, allò d'ubicar llocs als mapes, conèixer els seus conflictes. El menyspreu general cap a l'exterior es manifesta de moltes maneres, tret d'en el cas del futbol o els esports, allà sí que hi ha una certa cultura internacional. Un exemple palmari és l'aversió generalitzada que s'ha tingut a Espanya per aprendre altres llengües. És una cosa de la qual un se n'adona sobretot quan viu en un altre país. És quan t'adones de com es desenvolupen els compatriotes d'altres llocs en llengües, com per exemple, l'anglès.
Mentre aquí s'ha trigat moltíssim a introduir les llengües estrangeres en el currículum educatiu del sistema d'ensenyament oficial, en altres països el domini de llengües estrangeres com l'anglès és generalitzat. N'hi ha prou amb fer un volt per Portugal per veure com és una societat pràcticament bilingüe en anglès. He dit Portugal? Qui és Portugal?
És només un exemple. Com la visió bastant generalitzada que es té d'altres països, responent fonamentalment a la línia dels mitjans de comunicació —gairebé tots— que es consumeixen en aquest país. No tenim possibilitat de diversitat en la informació, i tampoc no accedim ja amb facilitat a anàlisis públics sobre temes d'interès. La televisió porqueria s'ha generalitzat, fins i tot a les cadenes públiques. La cultura, la geopolítica, la ciència han quedat relegades a espais molt específics. En horaris de màxima audiència, el que podria interpretar-se com a tertúlies informatives s'ha convertit en un circ que només genera desinformació, polarització i un exemple de certs comportaments poc aconsellables com a model exportable a la societat. I cada vegada anem a pitjor.
Fa més de deu anys que comparteixo xerrades-conferències públiques amb milers de persones. A tot arreu. I més o menys he tingut l'oportunitat d'abordar les mateixes qüestions al llarg d'aquest temps, amb plantejaments diferents, però sempre girant entorn del mateix eix: les necessitats de canvis en la nostra societat, al nostre país, en el projecte Europeu i en un context també internacional. Gairebé sempre m'he mogut en un context progressista, republicà on hem parlat d'igualtat d'oportunitats, de drets i llibertats fonamentals.
Quan vaig començar la immersió en la qüestió catalana, ho vaig fer partint de la base de la meva postura respecte al dret a decidir i a l'autodeterminació. Però reconec que llavors desconeixia gairebé tot el que anava a aprendre i que va fer que em sentís molt identificada en les reivindicacions i proclames de l'independentisme català.
Jo no soc independentista. Ho dic perquè crec que té importància alhora de plantejar les meves idees. Jo soc una dona, relativament jove, nascuda a Madrid i criada en una província com és Guadalajara —un lloc que gaudeix de les glòries que comporta viure a 50 quilòmetres de la capital del regne i que alhora s'asfixia degut a això—. He viscut a Bèlgica i a Viena, i he tingut l'oportunitat de conèixer la majoria dels països del món. He après a sentir-me part del lloc on he viscut, analitzant sempre les coses des d'una visió crítica. Per això m'emociona el belga, el vienès i una mica també el xinès, el cubà i el bolivià. Són llocs on he viscut, he après i formen part de mi. De l'espanyol també vaig aprendre a emocionar-me quan ho vaig trobar a faltar.
Quan estàs fora veus i compares. Descobreixes el que et semblava "normal" i te n'adones de com es veu el teu país des d'una altra perspectiva. Analitzes i entens que et fa falta "humilitat" per veure com som, com ens comportem i com apareixem davant el mirall.
És bastant generalitzat sentir que hi ha moltes preguntes que no t'havies fet fins aquell moment. I veus que Espanya encara està pintada en blanc i negre. Perquè els colors de la democràcia i de la justícia social brillen més fort en altres llocs: perquè quan coneixes l'Estat de Benestar suec, com estan estructurats certs drets fonamentals al nord d'Europa i al·lucines.
He parlat abans de Portugal. Un país que tenim al costat i del qual ningú no parla. Del que ningú no té ni idea. I ens sembla tan normal. Com el ciri que tenim muntat amb bascos i catalans i la realitat és que la gent, en termes generals, tampoc no sap de què va tot això. Ningú no es pregunta realment què succeeix en realitat perquè hi hagi tal enrenou?
No és tan simple com que els "catalans són uns egoistes supremacistes, que es creuen més que la resta i se'n volen anar per no aportar res". Tampoc no crec que sigui, d'altra banda, tot una qüestió de "ens en volem anar perquè Espanya és feixista i tot està podrit". No. Tot té un punt mitjà. El que passa és que trobar el punt mitjà d'alguna cosa on et falten trossos de realitat sencers és molt difícil.
Quan te'n vas lluny el veus millor. I veus les mossegades a la realitat que li han anat fent a la Història d'Espanya, a la seva democràcia, a la seva justícia. No només han anat desapareixent territoris colonials de la propietat espanyola, sinó que tenim buits que són intangibles però que desemboquen en el que avui veiem.
La situació d'Espanya en termes de democràcia, justícia i adaptació a la realitat de les necessitats del segle XXI és alarmant en alguns casos. Evidentment d'altres estan pitjor, i hi ha coses que no només passen aquí. És clar. Però resulta que les societats només milloren si avancen i estan obertes al canvi. A Espanya plantejar l'evident et pot costar car, i això és clar símptoma que no tenim encara molt ben assimilats conceptes fonamentals en democràcia. Continuen alguns sent els mateixos togats que eren durant el franquisme. Segueixen alguns pastant poder quan van haver d'haver estat retirats. Tenim massa herència viva encara de la dictadura.
Pretendre passar pàgina quan a la generació dels meus avis els afusellaven, els empresonaven i els sotmetien a judicis sumaris per pensar diferent, per parlar diferent és una aberració. I Espanya ha jugat a això constantment. I ho continua fent. Imposa silencis, imposa les seves "veritats" i respon d'una manera molt qüestionable quan se'l qüestiona.
Entenc que els catalans defensin la seva llengua. Perquè a més de ser part d'ells, de la seva essència, de la seva cultura, reaccionen davant del que ha estat una persecució i una barbàrie. Com els bascos, els gallecs. Entenc que quan es reprimeix de manera tan brutal i injusta, es genera un sentiment de més protecció d'allò tan perseguit. I el veig necessari a més.
El sistema actual a Espanya respecte dels altres, dels quals no combreguen amb el propi sistema, necessita un "reset", d'un reinici. Els que planten cara ho fan apel·lant a Drets Humans, a llibertats i plantejaments des d'una perspectiva ètica i en línia amb el respecte a la discrepància democràtica. I en aquest plantejament descansen molts dels plantejaments independentistes. No només el català, perquè encara que s'intentin silenciar i tergiversar els seus arguments, moviments de resposta a l'"establishment" sempre hi ha hagut. El que passa és que en ser sempre els perdedors, és com si no haguessin existit.
Cal sortir fora per comprovar que des d'allà resulta evident. Com ha dit aquesta setmana Clare Daly en el Parlament europeu
Què passaria si des de fora cada vegada resultés més evident el que en realitat està passant aquí? Tinc la sensació que no trigarem gaire a veure la resposta a aquesta pregunta.