Més enllà d'àtoms i cèl·lules, som temps. O, més ben dit, som la manera que tenim de distribuir el nostre temps. D'utilitzar-lo. De mastegar-lo. És lo millor regal que podem oferir i és la més preuada de les ofrenes que ens poden fer. En un món que es va desexistint, on cada dia costa més mirar el telenotícies, destinar les hores a viure com volem fer-ho i amb qui realment volem compartir-les, és la forma més honesta, intel·ligent i saludable de passar els dies, d'habitar l'entorn que ens és casa.
Cert és que, tal com està organitzada la societat, portar a terme esta petita aspiració fàcilment és vist com una quimera o, més aviat, com una bogeria. Tanmateix, si s'arriba a assolir —amb major o menor mesura— la follia que inicialment se mos atribuïa se convertix ràpidament en enveja per part de l'atribuïdor. Allò mateix que sovint mos desperta admiració de l'altre és allò que, posteriorment, sol generar escepticisme o recel. Ai, l'espècie humana, aquella que critica del veí allò que ella vol i no pot. Quin malbaratament d'energia.
Ser ama d'una mateixa és governar el temps amb llibertat i criteri. També hauria de voler dir fer les mínimes concessions possibles als principis que considerem columna vertebral de la nostra existència, als valors que mos forgen. Igualment, la coherència hauria de poder ser coetània —no som ara els mateixos que fa vint anys, ni pensem exactament igual en alguns aspectes— i és un dret reivindicar que la maduresa mos modela sense fer-mos perdre l'essència. L'ús del temps ha de ser inversió, no pas despesa.
Com aquella tècnica que permet la datació de la fusta dels arbres vius, si mos partissen per la meitat, trobarien los anells de creixement que dirien quina edat té l'ànima, quina sequera ens va fer més mal o quina pluja mos va ajudar a seguir endavant
Com si fossem arbres, en esta evolució constant les rames es vinclen, l'escorça es clivella i les fulles caduquen —o no—, però si el tronc es manté ferm en terra amb les raïls ben aferrades, serà més difícil que un cop de vent en tombe la seua consistència. Com si fossem arbres, mos fem grans i cada vivència dixa una mossa a la pell. Si mos partissen per la meitat, trobarien los anells de creixement i la dendrocronologia diria quina edat té l'ànima, quina sequera ens va fer més mal o quina pluja mos va ajudar a seguir endavant. Com aquella tècnica que permet la datació de la fusta dels arbres vius, portem a la pell cicatrius i rascades d'aventures diverses. També carícies. Les cabres pels seus pecats porten los genolls pelats, deia ma iaia. L'amplada dels anells varia segons l'edat i el clima. L'antigor i l'aigua. A dellà del riu, los arbres expliquen lo pas del temps i el temps és allò que mos definix als humans. Potser no som tan diferents de roures, faigs, avets i oliveres.
Fer una cabana dalt d'un garrofer, com la que construíem innocentment de menuts a l'hort dels iaios, potser és una manera de seguir madurant, de dibuixar feliços anells de creixement dins nostre perquè qui vinga al darrere i ens disseccione, mos mire a dins i hi trobe veritat. Un refugi literal i metafòric. Destinar el temps a allò que realment estimem: este és lo gran triomf dels nostres dies, sense que siga una derrota absoluta no assolir-ho sempre que voldríem. En l'intent també hi ha cendres de victòries futures i engrunes de presents encerts.