He vist la pel·lícula que Ridley Scott ha dedicat a Napoleó i m'ha semblat sorprenentment fluixa. Potser he d'esperar a veure la versió d'Apple Plus, que dura quasi dues hores més. La versió del cine és una tirallonga de videoclips mal enganxats, vagament satírics. El guió passa d'un episodi a l'altre sense transicions que donin un sentit comprensible a la història ni, encara pitjor, un mínim de profunditat a l'evolució dels personatges.

L'única figura que té una mica de matís, i que traspua un misteri a l'alçada del seu paper històric, és Josefina. Napoleó és una caricatura de tots els prejudicis sobre els homes de caràcter que corren avui dia. És com si Scott donés per descomptat que tothom ha llegit biografies de Napoleó i es dediqués a jugar amb la vanitat del públic, sobretot del públic femení, més imbecil·litzat pels mòbils i la propaganda. Si vols pintar Napoleó com un redneck domesticat pel sexe de la seva dona has de treure el geni i explicar-te molt bé.

La pel·lícula ha rebut una allau de crítiques per la seva manca de rigor històric, però la manca el rigor històric no tindria importància, si la trama se sostingués sobre alguna idea més o menys ben explicada. Napoleó és un símbol i el fet que l'actor de la pel·lícula faci la mateixa cara quan té 20 anys i quan en té 40, no em sembla un problema. Tampoc no em sembla problemàtic que se'l faci bombardejar les piràmides d'Egipte o veure la decapitació de Maria Antonieta des de primera fila. Tot això són llicències poètiques.

El problema és la buidor conceptual que ressona darrere la grandiloqüència manierista de les millors escenes. La pel·lícula de Scott no està a l'altura de la fascinació que ha produït la figura de Napoleó. És difícil creure que tants homes han estat equivocats i que Napoleó era un simple jugador de pòquer sense escrúpols que va dominar Europa amb quatre canonades i algun cop de sort. La pobresa del context narratiu i, sobretot, la manca d'una idea del poder ben rumiada, fa que l'impacte visual de les millors escenes es dissolgui en el no-res i que no tingui una traducció catàrtica.

Napoleó és una pel·lícula èpica sense sentit de l'èpica, una pel·lícula històrica sense sentit de la història, i fins i tot una pel·lícula romàntica sense gaire amor

Curiosament, la pel·lícula se salva per la romantització estètica de la guerra. Les càrregues de la cavalleria a Borodino i a Waterloo, o les imatges de la batalla d'Austerlitz, en què els soldats austríacs s'ofeguen en un llac gelat, són espectaculars tant pel realisme com per la fotografia. Sense el toc poètic de les escenes bèl·liques, la pel·lícula no s'aguantaria. Així i tot, Scott fa posar als crèdits del final el nombre de morts exacte que va provocar cadascuna de les batalles de Napoleó, com donant a entendre que van ser fruit del seu caprici.

La pel·lícula és tan fluixa que al final et preguntes com ens ho faríem per distreure'ns si no ens poguéssim entretenir explicant les bestieses perpetrades pels nostres avantpassats. A Guerra i Pau es veu claríssim que els homes van contents a la guerra perquè prefereixen morir al camp de batalla que aguantar les comèdies pintoresques de la vida social de la ciutat. Per més al·legats que fem contra la violència, i per més que encimbellem les dones, si anem fent pel·lícules tan grises aviat preferirem matar-nos pels carrers que anar al cinema.

Scott no sembla portar dins el potencial de la pel·lícula, sinó més aviat el reflex d'un món exhaust, estabornit per la tecnologia i les dades. Tot i que Scott és conegut per evitar els punts de vista massa personals, o potser per aquest motiu, ha fet un pamflet d'època. Napoleó és una pel·lícula èpica sense sentit de l'èpica, una pel·lícula històrica sense sentit de la història, i fins i tot una pel·lícula romàntica sense gaire amor. Tot plegat em recorda que vivim en una democràcia sense democràcia, i que a Waterloo, justament, s'hi acaba de pactar una amnistia que no és tant una amnistia com un acord de pau entre el PSOE i el món extint de Convergència perquè un dia pugui governar el PP.