La democràcia és com la virginitat

Ja són força anys predicant en el desert en relació amb el problema sistèmic que afecta Espanya i que, en gran manera, ha afectat la solució del conflicte polític existent entre l'estat espanyol i Catalunya: la falta de qualitat democràtica i una concepció patrimonialista del que és l'Estat i de com s'han de tractar els seus assumptes.

La denominada per alguns "crisi constitucional sense precedents" no és més que una nova i rotunda expressió d'una cosa que, com dic, denunciem des de fa massa anys i que mentre, en aparença, només afectava els independentistes catalans, era tolerable per una societat anestesiada per uns ardors patris que li impedeix, en moltes ocasions, veure la realitat tal com és: Espanya ni és una democràcia plena ni és una democràcia consolidada, sinó un sistema defectuós necessitat de profunds canvis per acabar una Transició que, avui més que mai, s'ha vist inconclusa.

El segrest del poder per part d'uns quants només és possible quan el sistema no és prou robust per resoldre les tensions a què és sotmès i, sobretot, quan no té els contrapesos necessaris perquè aquest tipus de pràctiques colpistes no s'acabin consolidant, alhora que a una part significativa de la societat li sembla una cosa no només normal sinó correcta.

Els qui van creure que reprimir l'independentisme català privant-lo de part essencial dels seus drets democràtics no tindria conseqüències, en aquests moments haurien de deixar de lamentar-se i revisar on és l'essència del problema i, d'aquesta manera, intentar buscar solucions que permetin avançar i, alhora, impedeixin la repetició sistemàtica de situacions com que ara estan vivint.

És en les arrels de l'actual problema on cal buscar les causes reals de la situació i això és així perquè analitzar-la des de la superfície portarà sempre a conclusions equivocades, tan equivocades com les assolides el 2017, quan es va justificar l'injustificable a canvi de defensar la unitat d'un estat plurinacional incapaç d'acceptar els desitjos de la majoria d'una d'aquestes nacions.

Catalunya va ser només un assaig general del que ara està passant i, per tant, que no estranyi a ningú si tard o d'hora veiem com els mateixos mètodes utilitzats per reprimir l'independentisme català s'acaben fent sevir per encaixonar i sancionar la progressia espanyola

Els mateixos que avui amargament es queixen del segrest de la voluntat popular per part del Tribunal Constitucional no són conscients, o potser sí i per això en reneguen, d'haver participat en un segrest d'aquesta mateixa voluntat per part dels mateixos, és a dir, per part del nacionalisme espanyol incrustat en les altes instàncies jurisdiccionals i en el mateix tribunal de presumptes garanties, que s'ha tret la careta per deixar ben clar que el poder el detenen només ells.

Catalunya va ser només un assaig general del que ara està passant i, per tant, que no estranyi a ningú si tard o d'hora veiem com els mateixos mètodes utilitzats per reprimir l'independentisme català s'acaben fent sevir per encaixonar i sancionar la progressia espanyola. El problema de relaxar els estàndards democràtics és que després acaben afectant els qui es van posar de perfil o van esdevenir-ne còmplices, unes vegades silenciosos i altres vegades actius, d'una repressió massiva que encara no acaba.

Per alguns, el que estic dient els semblarà exagerat, però una anàlisi intel·lectualment honesta demostrarà que no és així i, només a tall d'exemple, és important recordar que res del que està fent ara el Tribunal Constitucional no és nou, ja es va fer fins i tot amb una coreografia similar com la d'aquest ple extraordinari dissabte, a finals de gener del 2018 —dinar a costa del contribuent inclòs—, que es va allargar fins a altes hores de la tarda quan, en essència, el resultat tots el sabíem ja.

Viure instal·lats en un determinat relat impedeix veure la realitat, però, sobretot, fa que s'acabi confonent aquest relat amb la realitat i això és, justament, el que passa a Espanya, on durant dècades s'ha pensat que no només es vivia en democràcia sinó que, a més, aquesta era exemplar, sòlida, plena o tots els adjectius que es volguessin fer servir, però la realitat indicava i indica una altra cosa.

Estem davant d'una fallada sistèmica de profundes conseqüències, una fallada sistèmica que, com a mínim, demostra que un dels poders de l'Estat no té cap mena de contrapès i, per tant, ni existeix equilibri entre els poders de l'Estat ni existeix cap manera d'exigir responsabilitats o contrapesar les accions d'aquest poder concret de l'Estat.

Res del que estem veient i vivint és propi d'un sistema democràtic, sinó, més aviat, d'un d'autoritari en el qual uns quants controlen els ressorts del poder tant en benefici propi com en defensa d'un model de societat que és incompatible amb els països del nostre entorn

Pensar que és compatible el concepte de democràcia amb la preeminència d'un poder per sobre tots els altres és tant com no saber en què consisteix una democràcia i, segurament, per raons atàviques —culturals i històriques— això és el que li passa a una part important de la societat espanyola i és que no saben com ha de ser una democràcia per poder ser definida com a tal i que, a més, no necessiti ni crosses ni adjectius qualificatius per autodefinir-se.

Res del que estem veient i vivint és propi d'un sistema democràtic, sinó, més aviat, d'un d'autoritari en el qual uns quants controlen els ressorts del poder tant en benefici propi com en defensa d'un model de societat que és incompatible amb els països del nostre entorn; la prova és que el que passa a Espanya no passa a cap altre país de l'Europa democràtica.

Explicar això més enllà del Pirineu no és senzill, tampoc impossible, portarà temps i grans dosis de síntesi per no perdre's en els aspectes accessoris i ser capaços d'exhibir l'essència del problema; de fet, això és el que s'ha fet amb i des de l'exili català en aquests més de cinc anys en què, contra vent i marea, s'ha anat avançant en aquesta línia.

Fins ara, l'independentisme català ha estat sol en aquesta dinàmica expositiva i en la lluita per la defensa dels valors democràtics; de fet, la major part del temps ha tingut en contra no només l'estat espanyol, sinó també al seu govern i una progressia que, des del bonisme o la ignorància, creia que estava al bàndol correcte... quan no ho estava.

Vindran temps complexos, més aviat convulsos i perillosos, però com abans s'assumeixi la realitat, abans començarà l'alineament necessari dels demòcrates per, cadascú des de la seva pròpia i independent postura, lluitar per la defensa d'uns valors que ni estaven presents en la gestió de la política espanyola ni eren tan sòlids com alguns sostenien.

La realitat ha demostrat que el problema, l'autèntic problema, no eren els independentistes catalans, sinó la falta de qualitat democràtica que existeix a Espanya i això és tan simple de veure que no s'ha vist. No existeix cap estat autènticament democràtic que reprimeixi a qui vol expressar la seva voluntat de manera lliure i sobirana, molt menys a qui havent-la expressat no l'aconsegueix materialitzar a causa d'aquesta mateixa repressió.

Com ja he dit en més d'una ocasió, pensar que és sostenible anar de crisi constitucional en crisi constitucional és un error, però, sobretot, una clara demostració de l'allunyament de la realitat i de profunda ignorància sobre el que ha de ser una democràcia i el que no ho és que tenen alguns polítics, informadors i molts ciutadans... I això és així perquè la democràcia és com la virginitat: només es perd una vegada.