En el seu moment, durant molts dies, que es van forjar durant anys, vaig ser estudiant de música clàssica.

Vaig començar molt petita, iniciant-me alhora en el descobriment del llenguatge musical i en l'alfabet. Encara conservo alguns quaderns de pentagrames en els quals les primeres notes del pentagrama s'acompanyaven de paraules com a "mama", "ànec" o "tomàquet".

Com no sabia llegir, el meu pare em recitava les definicions de teoria musical i així vaig aprendre, pràcticament de memòria, què era la música, què era el pentagrama, què era cadascuna de les eines que després em servirien per interpretar les partitures.

M'asseia davant el piano i em penjaven els peus del banquet. De fet, en el meu primer examen per lliure a Burgos, vaig sortir plorant perquè el jurat em va preguntar si necessitava que posessin una escala per pujar a la cadira. Jo era petita, d'edat i d'estatura. Però vaig aprovar els meus exàmens i vaig tornar a casa orgullosa i amb ganes de continuar aprenent.

Era de les més petites del grup de músics que la Loli ensenyava a casa seva. La seva batuta era una agulla de teixir llana i els dissabtes al matí els passàvem aprenent solfeig, entonant, passant la lliçó. Mai no esborraré del meu cap el so de la seva batuta marcant el ritme.

Al conservatori no hi havia espai per comprendre l'arquitectura del que reproduïa, ni per assimilar-ho, ni per gaudir-ne.

Temps després vaig arribar al conservatori. Aquest lloc on s'aprèn a conservar. El seu propi nom t'avisa, però adonar-te pot suposar un frustrant camí en el qual no trobes sortida. Executar, repetir, i fer-ho tot sense equivocar la tecla. No hi havia espai per comprendre l'arquitectura del que reproduïa, ni per assimilar-ho, ni per gaudir-ne. I després de tants anys d'interpretar, jo tenia ganes d'entendre. No hi va haver manera.

Vaig sortir al jazz i allò va ser com nomenar l'anticrist. Jo volia saber el que era un "Maj 7" i no trobava la manera que algú m'ho expliqués. Jo volia tocar Debussy, i volia entendre per què aquests sons em generaven aquestes sensacions. Se'm va aixafar el tonal i no vaig trobar la manera de sortir al modal. Frustració, sensació de no entendre com era possible haver-li dedicat tanta energia i temps a una cosa que, en el fons, no aconseguia desxifrar.

Jo volia tocar amb altres, compartir sons i sentir-me segura davant d'un instrument sense necessitat de preparar res. En lloc d'això, bloqueig, incomprensió i paralització.

Vaig haver de distanciar-me d'una cosa que volia entendre d'una altra manera. I van passar anys en què em vaig dedicar a continuar reproduint, a ensenyar a reproduir, i a esperar que, algun dia, arribés el moment de voler posar-me davant una partitura i no tenir-li por.

Vaig entendre que la pedagogia d'aquell conservatori no va ajudar a desenvolupar la meva curiositat, ni a donar-me respostes, ni a poder endinsar-me en un món i un llenguatge del qual suposadament en sabia molt, i tanmateix sentia que no coneixia absolutament res. Com era possible que no fos capaç de tocar alguna cosa sense haver-li posat hores abans? La creativitat s'havia asfixiat tant que només sabia reproduir. I amb el temps, sense exercici, ja ni tan sols això.

Vint anys després començo a recórrer un camí sabent cap a on vull anar, substituir el tonal pel modal. Canviar d'estratègia. No resulta fàcil desaprendre alguns vicis i, sobretot, obrir la ment per veure com les escales tenen ara un altre sentit. Parlar d'això amb els "clàssics" era impensable. Era necessari trobar interlocutors diferents i donar-li forma a un nou llenguatge.

Repetir el mateix quan crea frustració acaba rebentant la creativitat, que al final no és ni més ni menys que la llibertat d'expressar una cosa que ha de sortir.

Quanta gent es frustra i es desmotiva perquè tenint talent per a la música cau al lloc equivocat? Molta, per desgràcia.

Aproximar-se a la creació requereix de coneixements bàsics, però també i, sobretot, de l'eliminació de pors, vergonyes i prejudicis

Avui acompanyo nenes i nens en el seu aprenentatge del llenguatge musical i si alguna cosa m'ocupa i em preocupa és, precisament, que no se sentin encotillats, que no s'asfixiïn dins d'una única manera d'entendre la música. Aproximar-se a la creació requereix de coneixements bàsics, però també i, sobretot, de l'eliminació de pors, vergonyes i prejudicis, una cosa de què normalment el sistema educatiu manca.

I no només passa en aquest àmbit. Frustrar la llibertat a l'hora d'expressar el que un estableixi és el major dels mals quan es vol fer coses amb els altres. Ja sigui tocar, crear, o senzillament donar curs a les idees.

Fer el pas del tonal al modal suposa sortir al desconegut. Començar a comprendre que aquestes notes que han estat sempre allà podrien utilitzar-se d'una altra forma. Ni millor ni pitjor, diferent. Trencar d'alguna manera amb "el conservar" i fer el pas per "imaginar" és fonamental en processos creatius. I per a això cal tenir una certa rebel·lia, llibertat i curiositat per donar amb aquesta tecla, i entendre per què té aquesta llum i no una altra.

Temps després em vaig adonar que en política passava una cosa semblant: vaig participar en una formació suposadament progressista i vaig descobrir que, en realitat, militar en ella era com estudiar al conservatori. Reproduir argumentaris sense atrevir-se a esbrinar si hi hauria una altra manera de plantejar les coses, altres solucions possibles als problemes, i algun acord nou que donés un color diferent. Pel simple fet de plantejar-ho, vaig passar a formar part dels díscols. I em vaig haver de distanciar.

En política es reprodueixen argumentaris sense atrevir-se a esbrinar si hauria una altra manera de plantejar les coses, altres solucions possibles als problemes. La llibertat s'acabava en posar-me sota unes sigles i les idees es feien cada vegada més petites per no molestar. Vam venir aquí per aportar i no per reproduir el que ja està dit

Vaig arribar a un partit polític desitjant aportar idees, i quan vaig marxar sentia que aquest lloc era, precisament, l'espai on menys idees podia aportar, perquè tot es considerava una ofensa si sortia de la partitura que feia segles que estava escrita. Pobre de mi per taral·lejar fora del cor!

Vaig entrar en una organització convençuda que en ella m'envoltaria de gent amb qui em sentiria més lliure i aprendria a desenvolupar les meves idees, i vaig marxar sabent que la llibertat s'acabava en posar-me sota unes sigles i que les idees es feien cada vegada més petites per no molestar.

En la música, com en la política i en la vida en general, he après a entendre la teoria i a valorar els qui busquen maneres d'expressar i de donar amb fórmules diferents per posar nous colors i sons a disposició de tots. Obrir la ment, compondre partint de noves estratègies hauria de ser alguna cosa a promoure.

Tanmateix, tristament, el que veig és que els conservatoris continuen triturant persones creatives, com els partits polítics destrossen els qui expressen les seves idees pròpies. Es busca, en definitiva, repetir una vegada i una altra la mateixa música, encara que es continuïn certificant músics i polítics que se suposa que són nous.

Una llàstima quan, al cap i a la fi, vam venir aquí per aportar i no per reproduir el que ja està dit.