De vegades val més deixar que les coses passin, i dedicar l’energia que et costaria lluitar per intentar evitar-les, a organitzar la supervivència. A l’escola de Marines tenen un exercici que consisteix a lligar els cadets de peus i mans i llençar-los a una piscina de nou metres de fondària. Els més llestos fan el mort. En comptes de moure’s compulsivament, com un peix fora de l’aigua, deixen que la piscina els engoleixi i quan toquen el fons, s’impulsen amb els peus per sortir a la superfície i respirar un moment. Així estalvien energia i aguanten una estona més que els companys que lluiten per mirar mantenir el cap fora de l’aigua.

L’abstenció és una manera de fer el mort, de no desgastar-se provant d’arreglar una situació que, ara mateix, els catalans no podem contribuir a solucionar sense fer-nos còmplices dels nostres repressors. En un país tan polititzat com Catalunya no votar és un exercici dolorós, però justament per això és una forma d’afavorir l’aparició de líders nous i també d’entrenar la societat a controlar els impulsos en situacions de manipulació extrema. L’abstenció no serveix només per passar comptes amb els partits que van alimentar les mentides del procés. La gràcia d’abstenir-se és l’espai mental que allibera, les comèdies que destapa, els fantasmes que conjura.

Si els unionistes arriben a controlar les institucions autonòmiques, dubto que passi res que no estigui passant ara de forma sibil·lina. Ni el PSC ni VOX no tenen capacitat d’espanyolitzar el país més del que ja ho està, ni tan sols a través de la Generalitat. Un país no s'improvisa i és millor tenir patriotes infiltrats en les institucions espanyoles que tenir uns partits independentistes folkloritzats i sense idees. La mateixa facilitat amb la qual s’ha escampat la idea de l’abstenció, i el reciclatge de figures com Roger Muntanyola o Francesc Marc Álvaro, ja hauria de servir per veure que la política no té capacitat per defensar res que Madrid no necessiti regalar per mantenir les aparences.

Un país és una idea, i les idees que funcionen són les que es defensen cada dia en les converses difícils, en els negocis creatius, en la vida de carrer, fins i tot en les disputes de Twitter. Només cal veure què passa a França per adonar-se que molts dels parisencs que fa pocs anys votaven Macron en nom de la regeneració de la política ara aplaudirien un Estat policial i la intervenció de l’exèrcit. Igual que els francesos, els catalans fa temps hem esgotat les cartes que teníem per controlar el nostre futur. A més, Zapatero ja demana el retorn de Puigdemont. No cal que rebaixem la nostra idea de la democràcia per resoldre temes que els espanyols acabaran volent resoldre igualment.

Ara mateix, relacionar-nos amb el món o afirmar-nos a través de la política només farà que les ferides del procés, lluny de curar-se, esdevinguin més fondes i traumàtiques. Hem d’explorar altres maneres d’afirmar el país i treballar perquè la propera vegada que Europa tombi cap a la llibertat estiguem en condicions d’exigir alguna cosa.

Les eleccions del dia 23 no van d’aturar el feixisme, ni molt menys de ficar VOX al govern d’Espanya; les eleccions d’aquest estiu van de liquidar Podemos. A Pablo Iglesias no el poden tancar a la garjola, però el poden fer servir d’exemple pels polítics castellans que puguin tenir temptacions de defensar l’autodeterminació, ni que sigui de forma retòrica. Els 20.000 euros que Iolanda Díaz ofereix als joves són una solució afrancesada per intentar fabricar espanyols, però té poc recorregut. La màxima preocupació del PP no és fer fora Pedro Sánchez sinó restablir la legitimitat del bipartidisme per salvar el règim del 78. VOX és l’espantall del rei Felip igual que Ciutadans era l’espantall del comte de Godó.

A Madrid saben que, sense Europa, l’Estat faria implosió i, per tant, els catalans tindrem garantits uns drets mínims durant força temps i els podem aprofitar per mirar de refer-nos. Des del final del franquisme, la política ha tingut un paper central en l’articulació de la vida social a Catalunya. Justament per això ha esdevingut el principal punt feble del país, i hi ha tanta gent fent equilibris per poder aferrar-s’hi. Si es pogués salvar alguna cosa de la política actual, Jordi Graupera no hauria comès la criaturada d’escriure que té un problema personal amb mi perquè altres companys de Primàries, i sobretot alguns candidats, ja li haurien criticat públicament la gestió dels darrers anys.

Ara mateix, relacionar-nos amb el món o afirmar-nos a través de la política només farà que les ferides del procés, lluny de curar-se, esdevinguin més fondes i traumàtiques. Els països europeus cada cop s’assemblen més a Espanya, que és un país més preparat per resistir el desordre i la crisi de valors que no pas molts altres. No podem remar contra les tendències generals del continent tots sols, i menys amb polítics sense idees, que només pensen a surar. Hem d’explorar altres maneres d’afirmar el país i treballar perquè la propera vegada que Europa tombi cap a la llibertat estiguem en condicions d’exigir alguna cosa.

Com dic des de fa temps, hem d’aprofitar la situació per acabar de fer neteja i per recordar que naufragar no és ofegar-se. El món es troba en una època de transformació intensa, marcada per dinàmiques de destrucció creativa. Seria una llàstima que, per falta de paciència i de fredor, ens perdéssim el proper 1945.