Pot ser complicat explicar-ho, i un exemple ho pot fer més fàcil. A l'onzena legislatura, en la primera reunió del grup pel qual vaig ocupar un escó al Parlament, ens varen explicar que fins aquell moment havien tingut alguna cosa a veure els vots a les urnes i les preferències expressades pels que havíem participat en les primàries. A partir d’aleshores, i mitjançant acords d’un grup esporgat d’entrada i manipulat, es donava un paper secundari a Podem, i el president i el portaveu, de l’entorn d’Iniciativa per Catalunya (IC), monopolitzaven la veu i l'opinió pública oficial del grup. Que s’haguessin fet primàries només a Podem i s’haguessin respectat escrupolosament els resultats en configurar la candidatura no volia dir res. En el cantó menys transparent de la política, s’havia negociat en els despatxos qui podria parlar en nom del grup a l’hemicicle.
Tanmateix, no semblava tot completament perdut... Podríem aconseguir una o un portaveu adjunt, i va entrar aleshores en joc, en parlar del tercer representant, la qüestió de gènere. Es va proposar una diputada (aleshores d’IC, ara al PSC), mentre que el dirigent de Podem, home, en canvi, seguia sense veu i amb el vot doblement tenallat. La meva indignació era immensa, tot i que no era la primera vegada que una aparent defensa de gènere pretenia deixar sense veu tot un grup polític. Però potser mai havia presenciat un atac tan barroer, amb un comportament tan clarament masclista: el feminisme no semblava tenir cap valor per parlar ni de presidència ni de qui era portaveu, sols sortia de la banqueta per veure si es podia fer un darrer desafiament al tot o res; entenent que el tot era sempre per a Rabell i Coscubiela i IC, i el res, si l’aconseguien, era per a Albano Dante i Podem.
Per més que vulguem ressaltar fets inexcusables o deformar comportaments ultrajeràrquics que es perllonguen a la nostra història, la conducta majoritària del Parlament és masclista, la cultura parlamentària és masclista i els grups polítics no són precisament feministes
Per sort, no varen aconseguir les engrunes, però de seguida vaig entendre que era gairebé un miracle. Aquella va ser una legislatura digna de recordar per moltes i moltes coses, però també perquè es va obrir la veda inclement contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. I el biaix de gènere es va recuperar i fer créixer contra la darrera presidenta, Laura Borràs. I amb no gaire imaginació; em sembla tot plegat un déjà-vu: defenses de gènere i codis de conducta feministes es bolquen ara contra un diputat sabent que també —i per part d'alguns, sobretot— a qui es fereix i es debilita és a la presidenta Borràs.
Potser algun perdonavides podria adduir que tots portem al cos un membre de la Junta Electoral Central i tenim el dret d’inventar-nos la realitat que més ens convé. Malgrat butlletins oficials que proclamen des de Madrid eurodiputats electes i els anys acumulats a l’Eurocambra per Puigdemont, Ponsatí, Comín i Solé (i, fins i tot, les ordres d’extradició emeses des de la mateixa trinxera), potser el màxim de democràcia que els hereus del franquisme poden enviar a Brussel·les són sols hologrames de la voluntat de les urnes. La democràcia dels Borbons no es pot permetre que el president Puigdemont a l’exili i els qui l’acompanyen siguin una realitat.
Perquè el cert és que per més que vulguem ressaltar fets inexcusables o deformar comportaments ultrajeràrquics que es perllonguen a la nostra història, la conducta majoritària del Parlament és masclista, la cultura parlamentària és masclista, i els grups polítics —també els que han estat o són presidits per dones— no són precisament feministes. I no calen sols un bolígraf violeta i ulleres de gènere per descriure la penosa realitat: cal deslliurar-nos sobretot d’un munt de prejudicis i normes adquirides des del patriarcat per començar a fer net i caminar sense por a relliscar i fer-nos, les unes a les altres, molt de mal.
El Parlament hauria de ser un recinte de salut democràtica. I no recordar ni de lluny un cau com el que fa tancar el capità Renault a Casablanca. “Quin escàndol!, aquí hi ha masclisme”, podria respondre l’autoritat competent mentre un empleat del local li entrega un sobre, tot dient: “Aquí hi ha el que ha guanyat aquesta nit”...