Aquests han estat, són, i fins qui sap quan seran els temps de la cara tapada. Sovint, la màxima complexitat i el dramatisme d’un determinat present (en aquest cas, els morts per la covid, la lluita d’Occident per assolir una nova immunitat vírica, les formes amb què el panòptic del poder ens controlarà la llibertat de moviments, de pensament i etcètera) se subsumeixen allò més proper a la superfície de la pell i als objectes més simples. Quan pensem en això d’ara, d’aquí a molt de temps, el primer que ens vindrà al cap és la nostra cara tapada, el somriure o la ganyota escapçats, el fet i amagar del rostre que és, de fa incomptables segles, el nostre primordial signe de reconeixement intersubjectiu. Per a qui necessiti referències filosòfiques, citem a Lévinas: “L’ens és l’home, i és accessible només com a proïsme, únicament en tant que rostre”. (Entre nous, 1951; el filòsof lituà fa de bon citar, especialment a Catalunya, on té un estol de fidels seguidors, tots ells d’una cursileria espaterrant i nauseabunda; tot i això, cal admetre-ho, Lévinas sempre va molt bé per follar.)

La cara tapada –a saber, la negació d’aquest rostre– no només ha estat la bandera que ens ha malgirbat l’alteritat convertint-la en símptoma de contagi, sinó que ha parit una nova incomoditat respecte a nosaltres mateixos. Passem de la metafísica a allò més quotidià; la mascareta incòmoda ens fa respirar malament, uniformitza la nostra estètica en una espècie d’estalinisme mèdic. Qui hagi fantasiejat amb una petita revolució sovint s’haurà sorprès insultant aquest petit i nefast objecte de tela, plàstic o del que collons la fabriquin. Per molta protecció que comporti, cap ciutadà del món hi troba confort; per molt que el conclave de científics i la legió d’epidemiòlegs planetari ens la recomani, fem bé de tenir-la com una imposició que guardarem al calaix dels records o cremarem ritualment quan sigui possible. Ningú, repeteixo, ningú pot dir que anar pel món amb el rostre aniquilat, amb la respiració filtrada per la roba, sigui un guany. És una qüestió cultural? Oitant, i per això resulta fonamental, com llegir Dante, avançar per l’esquerra i parar taula.

Sovint aprenem les lliçons a base de calbots. Ara que ja hem sofert la incomoditat de negar-nos el rostre i viure amb una minsa (però rellevantíssima) part del cos tapada, espero que la covid serveixi, si més no, per recordar que no hi ha motiu racional per justificar l’obligació de cobrir el rostre, els cabells o el cos d’un ésser humà. I espero que la reacció encara sigui més furibunda quan el feixisme (que també, of course, és una forma de cultura, però contra la qual hom ha de combatre amb musculatura i cartílags) apliqui les suposades normes de Déu, vés per on, únicament a les dones. Tu diràs que jo m’he tapat la cara d’acord amb una creença. Potser sí, però és una ideologia sustentada per una comunitat de científics d’una inaudita pluralitat, que els governs, per criticables que siguin, m’imposen d’acord amb uns criteris racionals; uns governs que, a diferència de cap divinitat absurda i castradora, si més no puc denunciar amb la meva veu i sancionar amb el meu vot. Ens hem negat el rostre, certament, però amb la noble intenció de sobreviure.

Espero que la covid serveixi, si més no, per recordar que no hi ha motiu racional per justificar l’obligació de cobrir el rostre, els cabells o el cos d’un ésser humà

Que ningú, ara que ja duem un parell d’anys tapats, torni a dir la supina carallotada d’afirmar que una dona es cobreix el cos o la cabellera per lliure voluntat o degut a un pacte de fe amb el seu respectiu altíssim. Ta tia en patinet. No parlem d’un sacrifici, sinó d’una castració. No parlem d’una fe, sinó d’un fonamentalisme que, insisteixo, només s’aplica a un gènere i que, curiosament, només el defensen els mascles que regnen sobre les dones i algunes feministes que no l’han de patir. De moment, per molt que em pesi, el feixisme i la supina tonteria occidental que l’escuda de multiculturalitat van guanyant; no hi ha campanya ni anunci publicitari de la tribu on no hi aparegui un nefast mocador perquè la quota quedi respectada i Al·là no pugui ofendre’s. Com passa molt sovint, la incomoditat dels creients i la intolerància dels masclistes s’ha imposat a la racionalitat. Ara que hem viscut amb la cara tapada, espero que ningú no torni a comparar l’opressió (innegable) de maquillar-se o viure cosificada amb tapar-li els rínxols o el somriure a una dona.

Quan ja no tinguem la cara tapada serem més lliures. Quan les dones llueixin la cabellera seran més lliures. És un factor cultural. Només faltaria, per això el defensarem peti qui peti. I sí, la llibertat de la nuesa és superior a l’ocultació de la pell. Infinitament més lliure. Liberal de mi, mai no prohibiré cap vestimenta. La meva victòria es basa a convèncer, no pas en imposar. Però ho faré sempre mirant a l’altre amb la cara descoberta. Qui li tapi, només faltaria, és el meu enemic íntim. El proïsme és el rostre. Quan ens destapem la cara, recordeu-ho a tot déu, especialment als déus més fatxes.