Un ràpid repàs a l’hemeroteca permet recordar els presagis funestos (de tota mena de savis) sobre l’inici del curs escolar a Catalunya. Si en la imminent tornada de vacances de Nadal no s’han tornat a reproduir és senzillament perquè el curs escolar —almenys fins a la data, toquem ferro— ha estat un èxit rotund. Tant, que aquells presumptes experts que pronosticaven l’holocaust si no es confinaven les escoles no piulen. La normalitat ha incinerat l’especulació catastrofista.

Si les escoles van obrir al setembre va ser, en bona mesura, per la tenacitat i audàcia del Conseller Bargalló que es va entossudir en fer-ho possible contra vent i marea. Que perseverés va ser determinant, també, per mantenir les constants vitals de l’economia. Quan s’aturen les escoles, s’atura la societat i l’activitat econòmica. Al veterà Bargalló li han caigut garrotades al llarg d’aquesta legislatura, algunes de ben discutibles. Però com que les escoles han obert amb un resultat excel·lent malgrat les no poques dificultats, el Conseller Bargalló ha sortit del crematori. Ja ni se’n parla. No és que l’hagin indultat, ara l’obvien. Som austers en reconeixements i mordaços en el retret, malgrat que les escoles eren el repte amb majúscules. Fa avinent aquella eloqüent locució anglesa. No news, good news.

Les dificultats de la gestió governamental de la pandèmia s’han accentuat amb l’adveniment de les eleccions. Qualsevol incident es magnifica i retorça fins al paroxisme. Les eleccions, deliberadament, no es van convocar aprofitant la finestra d’oportunitat de l’estiu, com sí van fer bascos i gallecs. D’aquí plora la criatura. No va ser un exercici de responsabilitat, tot va ser infinitament més prosaic. I inconfessable: pur càlcul electoralista. La magnífica crònica de Marta Lasalas de setembre ’Torra castiga al PDCAT i canvia Buch, però queda un cap sense lligar al Govern’ ho explicava amb tot luxe de detalls quan narrava el caràcter dels acords de la trobada entre els presidents Puigdemont i Torra a Colliure.

No haver convocat les eleccions —després d’haver donat la legislatura per acabada repetidament— té i tindrà un cost d’oportunitat demolidor. I no sembla, a hores d’ara, que tampoc hagi permès canviar els pronòstics demoscòpics que segueixen donant la victòria als republicans. Un escenari que, tot sigui dit de pas, sembla el pitjor dels malsons per a la cúpula nacionalista. Probablement per això no han sabut —o no han volgut— negar que si dels ´nítids’ depèn, repetir eleccions abans d’investir un President republicà és més que probable.

La batussa electoral complica encara més la gestió de la pandèmia, arma llancívola enmig de la batalla campal. Una batussa en la que tampoc dubta a participar, sense complexos de cap mena, l’expresident deposat, prest a qüestionar la gestió governamental. O almenys una part d’aquesta, en una inacabable agonia de Govern escapçat que ara navega enmig de la tempesta, amb un capità a qui deliberadament s’ha privat d’autoritat efectiva.

L’estridència davant de qualsevol decisió de Salut, les manifestes contradiccions entre el tanquem-ho tot i l’obrim-ho, en les pròpies files nacionalistes, contrasta amb la dòcil passivitat, amb el silenci, davant la inhibició del conseller d’Interior, designat en substitució d’un Buch caigut en desgràcia. No sabien que l’”apreteu” era pels Mossos. Interior és una conselleria complexa i es pot defensar (o no) una intervenció contundent; el que és inadmissible és espolsar-se impúdicament tota responsabilitat com ha succeït en la ‘rave’ de Llinars. Interior no ha dubtat en apuntar a Salut, un exercici vergonyós d’omissió de responsabilitats i d’insòlit caïnisme governamental. Quin contrast amb l’actitud de Bargalló quan va agafar el toro per les banyes i va assumir la responsabilitat d’obrir les escoles al setembre! Si no li hagués anat bé no cal especular amb el que s’hauria sentit a dir al conseller d’Ensenyament. Li haurien cantat les absoltes ipso facto. Però va ser una lliçó de determinació. L’autoritat s’exerceix. I si es comanda la Policia aquesta autoritat se suposa inherent.

L’actitud de centrifugar responsabilitats del conseller d’Interior seria impensable en un govern amb un President amb tots els ets i uts per cridar-lo a capítol. Val a dir que probablement no s’hauria produït, de tan mesquina com és, si no tinguéssim a un mes vista les hipotètiques eleccions de 14 de febrer. Tampoc no val a oblidar, per fer un judici just, que l’actual titularitat d’Interior és una conseqüència directa d’un acord de partit (no de Govern) per guanyar temps i preparar precisament les eleccions aferrats al ‘quan pitjor, millor’. Hipotètiques, encara, perquè a mitjan de gener s’haurà de prendre la decisió de mantenir el calendari electoral (en el punt àlgid de l’hivern) o posposar-lo. A saber quina decisió prendran els partits a partir de les dades sanitàries i de l’incert pronòstic que es pugui fer. I a tot això, per allò que hem vist i allò què han dit i davant el que ara mateix pronostiquen els sondejos, sembla plausible apuntar que aquest govern en funcions pot veure’s obligat a una pròrroga sine die. I que a l’estiu s’hagi de tornar a repetir la convocatòria electoral perquè el candidat guanyador no pot superar una majoria de bloqueig.

No fer eleccions quan tocava, especular amb el calendari electoral a conveniència, s’està pagant amb soroll, dubtes i descrèdit enmig de la pitjor crisi sanitària, econòmica i social que hem viscut. Hi ha decisions que passen factura, al país en el seu conjunt.