Dijous la carta del president del govern espanyol sorprenia tothom. Per moltes i diverses raons. Però, fonamentalment, perquè fins ara cap responsable d'aquest nivell no havia anunciat mai una cosa semblant: que es retirava cinc dies a pensar sobre la possible dimissió. I suposadament, perquè s'havia admès a tràmit una denúncia contra la seva dona, basada en retalls de premsa que, segons ell, no té cap mena de veracitat. Aquest moment ens convida a valorar moltes qüestions, aquest cap de setmana anodí que ens ha imposat Sánchez. Perquè ni dimiteix ni deixa de dimitir. Perquè ens explica com està d'enamorat de la seva dona, que em sembla fantàstic, però tampoc no m'interessa, i que farceix d'incoherències un missatge que, gairebé amb tota seguretat, amaga alguna cosa més profunda. Aniré a pams.

Un jutjat admet una denúncia que es fonamenta en retalls de premsa. És estrany perquè la mateixa jurisprudència, regida pel Suprem, ha establert a Espanya que això hauria de ser inadmissible, per la qual cosa no acabo de comprendre a què estan jugant alguns jutges en aquest tema. En segon lloc, perquè tampoc no s'entén que, tan segur que està el president que els motius de la denúncia són inexistents, li suposi un problema tan gran. És a dir: que si confia en la justícia, que és el que va dir des del seu faristol del Congrés, hauria d'haver deixat passar això de llarg i confiar que tot quedaria al seu lloc. La reacció és evidentment exagerada.

Resulta també xocant que s'estigui posant "de moda" fer servir les parelles dels polítics per provar d'atacar-los. M'és igual qui sigui, de quin partit sigui i del que es tracti el tema: un és responsable dels seus actes, i quan es demostri la culpabilitat, es tancarà el tema. No abans, ni de bon tros mirant d'esquitxar per suposats fets de tercers. No s'entén la carta, que insinua però no deixa res clar. Com tampoc no s'entén la cara de veritable angoixa, gairebé de pànic, que ha mostrat el president públicament. En el seu rostre, en la  mirada, on es barrejava la ira, la por, podíem veure alguna cosa molt més alarmant que el presumpte assumpte de Begoña.

La temptativa, l'amenaça i la reacció estranya del PSOE per demostrar suport al president. Quin suport cal mostrar al president, exactament? Què ens estem perdent? Una vegada més, tinc la sensació que la manipulació funciona. Cada vegada menys, però continua arrossegant persones benintencionades que acudeixen al carrer, sense plantejar-se que el que estan fent no té cap mena de sentit. En definitiva: estem veient un circ sense sentit, que fa la sensació d'estar volent enviar un missatge a algú que, sens dubte, no som els ciutadans. I quan falta informació i falta transparència, qualsevol cosa és imaginable, qualsevol teoria pot tenir sentit en les nostres ments. I dubto que això sigui positiu, ni sa per a una societat cada vegada menys crítica i menys democràtica.

La situació en què estem evidencia el problema que tenim a Espanya: està tocat el sistema judicial, la premsa, la política, el respecte institucional, i la població no n'espera absolutament res

Al si del PSOE ningú no entén absolutament res. I fora tampoc. Cadascú intenta aprofitar-ho com bonament pot, i resulta tot massa absurd i sense cap sentit. Sánchez ha viscut pressions, amenaces i situacions infinitament més dures que la denúncia contra Begoña. I les ha anat ventilant amb un somriure i un tarannà impressionant (no ho qualifico ni com a bo ni com a dolent). I ara, sembla que vol donar la imatge d'un suposat ensorrament perquè "és un home enamorat". Què hi té a veure l'enamorament en tot això? La seva dona no pot ser denunciada si hagués pogut incórrer en alguna irregularitat, presumptament? Quin missatge se'ns està volent donar? Dic jo que quan algú creu en la justícia, en el sistema de dret (no s'oblidin que estem parlant del president del govern espanyol i del partit al qual pertany), es podria estar fent l'efecte de no confiar en el sistema.

Diuen algunes males llengües que Sánchez podria sentir-se amenaçat per un suposat xantatge. Diuen altres que és ell que vol fer servir aquest episodi per fer xantatge a altres (els catalans, per exemple) per espantar-los amb una possible dimissió i paralització de l'activitat parlamentària, bloquejant així l'aprovació de la llei d'amnistia. Podria ser. Qualsevol de les opcions resulta més creïble que la que ell ha assenyalat a la carta. Tampoc no s'entén l'anunci públic d'aquesta temptativa, perquè bé es podria haver pres les cinc jornades de reflexió sense haver de donar més explicació. Però resulta evident que el que es volia era generar un efecte: un suport, una imatge per a algú. No queda gaire clar per a qui.

La premsa internacional se n'ha fet ressò, ampliant un tema que hauria passat desapercebut, i escrivint en titulars "corrupció" i "Begoña", generant així un "efecte Streisand" que no acabo d'entendre. Però també he vist algun titular en què parlaven de Sánchez com "l'estrella de la socialdemocràcia europea", per la qual cosa algú podria estar generant un perfil cap a un objectiu que encara no som capaços de veure.

Hi ha travesses sobre el que anunciarà Pedro dilluns. Uns diuen que dimitirà, altres que es quedarà. Tenen les mateixes possibilitats d'encertar tots dos. La situació em sembla tremendament absurda i sobretot, irresponsable. Després d'avançar les eleccions l'estiu passat, sortir ara amb això em sembla que són actituds que queden molt lluny d'un dirigent responsable, demòcrata i, sobretot, que tingui respecte per la ciutadania que representa. I en això crec que no hi ha argument contrari: aquest cop d'efecte trenca absolutament amb l'estabilitat que un president de govern ha de garantir. La falta de transparència i mantenir un país en l'aire durant cinc dies (per què cinc, per què no un mes, o dos o tres?) em sembla absolutament reprotxable. Estableix un precedent perillós i sens dubte, una pregunta: on són els límits del decòrum i la responsabilitat envers la ciutadania que es representa?

La situació en la qual estem aquest cap de setmana evidencia l'enorme problema que tenim a Espanya (no crec que sigui l'únic lloc, per cert): està tocat el sistema judicial, la premsa, la política, el respecte institucional, i la població no n'espera ja absolutament res. La desconfiança, la desconnexió i la falta d'interès són el caldo de cultiu excel·lent perquè aquesta roda continuï caient. Tenim eines per canviar la situació? Em sembla que no. A ningú no li ve de gust arriscar-se. A ningú no li val la pena, perquè quan una persona honesta, amb ganes, s'apropa a la política, en surt escaldada. Veig absolutament impossible una regeneració ètica. I ho lamento perquè ens afecta a tots.

Jo no faig apostes ni participo en travesses. Perquè si alguna cosa m'ha demostrat Sánchez, és que davant de l'adversitat sempre en surt més reforçat, i sempre cau dret; quan diu una cosa i la contrària, quan promet i incompleix; quan hi és i quan desapareix. Precisament per això, n'estic convençuda, és on és. I ni tan sols dilluns, passi el que passi, no entendrem res. Alguna cosa tinc clar: a Pedro sí que li paga la pena, sigui el que sigui el que està passant realment i s'amagui en aquesta carta.