Si em pregunteu de què serveix la literatura, primer us diré que a 1r de Batxillerat van fer-me llegir Joyce però jo no entenia res i de nit, quan obria l'Ulisses, cada dos per tres sentia els gemecs de plaer de la meva veïna del 3r 2a. Com que no em concentrava i el llibre em queia de les mans, encenia la ràdio i posava el Tu diràs, però la veu del Basté també quedava amagada entre els crits delerosos que em deixaven anar unes quantes gotes de llimona madura sobre la imaginació, com diria Sagarra. Venien de dalt, com arriben els trons, però la tempesta era una altra. Al principi no sabia si eren provocats per una persona sotmesa a un ritual xamànic o per algun animal atrapat entre dos mobles, però a poc a poc vaig intuir que simplement la meva veïna s'escorria sempre i cada nit de brogits era un festival. Aquells orgasmes eren tan cinematogràfics que semblaven tenir la introducció d'un ou ferrat fregint-se damunt l'estómac, el nus d'unes mans arrapant-se als llençols i el desenllaç d'un apoteòsic volcà que, en esclatar, dibuixa un castell de focs al firmament. O això m'imaginava, perquè en realitat jo encara no sabia què eren els orgasmes de debò, aleshores, ni tampoc què significava el verb fingir. Per sort, o qui sap si per desgràcia, vaig descobrir la literatura molt abans que cap noia gemegués fent l'amor amb mi.

El dia que vaig trobar-me la veïna a l'ascensor, acompanyada d'un paio que vaig suposar que era el seu xicot, vaig comprendre que aquell tio amb cara de donar gas a la moto quan el semàfor en vermell parpelleja no era ni de conya cap heroi, sinó més aviat un antiheroi, ja que no tenia ni idea del que sentia la seva nòvia en aquelles nits salvatges. Ho sabia perquè m'ho havia xivat Gabriel Ferrater amb un poema titulat Kensington. "Et tornes com una flor", li diu el jo poètic a la seva amant comentant un coit, convençut de saber plenament allò que sent, però ella li respon que "no, si la flor no compta. És que era tota groga./ Te m'he tornat una flor groga". Per tant, quan us preguntin de què serveix estudiar literatura, digueu que la informació, el text, és allò que es veu i comprèn tothom: la flor. Però el que importa és la descripció, l'emoció: el seu color, ja que és cert que estem sols davant les emocions i a vegades ni les paraules serveixen per transmetre els sentiments més íntims, però crec que aquell curs, malgrat no connectar amb Leopold Bloom, vaig aprendre que la literatura és l'intent més reeixit que els humans hem trobat per apropar-nos al repte d'explicar la vida.

Quan us preguntin de què serveix fomentar la literatura, doncs, parleu-los de com la música rap amb freestyle o el guions de les sèries de 3Cat seran pitjors si a partir de l'any 2025 se suprimeixen les lectures obligatòries de Català i Castellà a la selectivitat, com va anunciar-se ahir. Quan vaig saber-ho, la notícia tenia la forma d'un teletip i el to d'una notificació de l'app d'ElNacional, però en realitat vaig sentir-la com el so sec d'una guillotina. Sense literatura, seria el que sóc? Diuen que de petits aprenem el nom de les coses, però que no és fins més endavant, de joves, quan en descobrim el significat. L'amor no és més que una paraula fins que als disset anys algú et trenca el cor, el dol és a penes un concepte vague fins al dia et toca assistir a l'enterrament d'algú estimat i el sexe no deixa de ser una fantasia prohibida, amb o sense veïna al pis de dalt, fins que un dia comparteixes la teva intimitat amb algú altre i t'adones que allò no s'assembla gens a una escena de Lucía y el sexo. A la pel·lícula, ella crida "¡Me muero!, ¡me muero!" en ple orgasme i ell, el Lorenzo, la mira somrient i li diu que tranquil·la, que no s'està morint. Però ella creu que sí, perquè fer-se gran és viure per primera vegada allò que només havíem imaginat i constatar, aleshores, que no ho entenem.

No entenem el plaer de l'altre, no entenem el dolor per un comiat, no entenem el desig irracional, no entenem les injustícies i no entenem la societat que ens envolta, aquella en la qual ja no som criatures de la mà de la mare, sinó gent amb identitat pròpia que fuma, beu i folla. Als disset anys, la lectura d'un llibre és la conversa entre nosaltres i la transcendència, ja que la literatura és la traducció d'aquesta incomprensió en unes paraules que potser no volen dir ben bé el mateix i tampoc no tenen la nostra firma, però que ens ajuden a reflexionar, ordenar sentiments, afrontar fracassos i encarar els somnis o els laments amb la companyia d'algú altre. Jo mai no vaig conèixer Miquel Martí i Pol, per exemple, però m'acompanya des del dia que va morir la meva àvia i és gràcies a ell que encara avui, a vegades, quan vaig al cementiri, li parlo a una làpida silenciosa dient-li que no, que no tornaràs mai més, però que perdures en mi i en les coses de tal manera que em costa imaginar-te absent per sempre.

Així que quan us preguntin de què serveix estimar la literatura, digueu-los que no serveix per explicar rigorosament el present, ni per documentar esdeveniments del passat, ni tampoc per preparar una recepta de cuina, muntar un moble d'IKEA o fer la declaració de la renda, però serveix per a una cosa més important: recordar-nos que no estem al món només per fer coses, sinó per viure-les, sentir-les i compartir-les amb els altres, ja que fins i tot quan després de fer l'amor hi hagi algú al nostre costat que no entén què sentim, allà hi haurà un poema, una novel·la, un article, un monòleg teatral o una cançó per descriure-ho millor que nosaltres. Per això crec que tots els alumnes de Catalunya han de tenir el dret a ser educats, també, en la literatura. Perquè quan algú us pregunti de què us serveix a vosaltres haver-la estudiat, pugueu dir que més enllà de fomentar la imaginació o el coneixement de la llengua, la seva inútil utilitat és codificar-la per fer-nos sentir menys sols. És a dir, fer-nos sentir més vius.