Han passat més de 35 anys entre la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya de la primera legislatura (11 d'abril del 1980) i la que ha vist néixer l'onzena des de la recuperació de la democràcia i l'autogovern. Segurament cal anar fins a aquella jornada primaveral de fa tres lustres i mig per trobar un mínim nexe amb la història de la sessió que s'ha viscut en el Parc de la Ciutadella. D'entre els 135 diputats d'aquell Parlament inaugural, la Mesa d'Edat va recaure en Josep Maria Poblet, de 82 anys i diputat d'Esquerra Republicana. S'havia exiliat el 1939, primer a França i després successivament a Cuba i a Mèxic, i no va tornar Catalunya fins al 1955. Poblet era escriptor i moriria mesos després víctima d'un càncer. Però Poblet va interpretar –i va incomodar– a molts dels seus companys en sortir d'una mera salutació protocol·lària i va recordar als presents les circumstàncies d'aquell moment històric, inclòs l'últim càrrec que havia ocupat durant la Generalitat republicana i la Guerra Civil, la presidència de l'important Tribunal de Cassació. El diputat d'ERC va parlar de les derrotes i sofriments de Catalunya, dels seus records –tristos–, de Macià, de Companys i l'afusellament "pels enemics de Catalunya", i d'homes i dones que havien estat en el bàndol republicà per als quals va demanar un minut de silenci. Poblet va animar els seus companys a actuar amb rauxa i també amb seny i a superar la voluntat autonòmica d'aquell moment. La seva intervenció no va comptar amb els aplaudiments del que llavors era el sector més a la dreta de l'hemicicle, la UCD de Suárez, però per cortesia, sí van aplaudir grups com el del PSC.

Des d'aquell 1980, cap president de la mesa d'edat no havia anat tan lluny i sempre havien pronunciat discursos de poca transcendència. Fins que li ha tocat el torn a Julià de Jòdar, de la CUP, també escriptor, i en un moment que guarda cert paral·lelisme amb 1980 pel que suposa d'inici d'un temps nou i d'un procés que es vol constituent. Jòdar no s'ha limitat a donar la benvinguda, sinó que ha convidat metafòricament els diputats a sortir de la "gàbia" i fugir ja que, ha dit, Catalunya no s'acontenta ja amb el pinso. Ha explicat la seva militància independentista durant el franquisme i l'oposició a la Constitució i a l'Estatut de Sau, el mateix al qual curiosament s'oposava Poblet. Si aquest últim va acabar la seva intervenció amb un sonor "Visca Catalunya lliure!" que tardaria diverses dècades a tornar-se a sentir des de la presidència, Jòdar l'ha finalitzat amb un "Visca la Terra!" i l'electa presidenta del Parlament Carme Forcadell amb un "Visca la República Catalana!".

Una dotzena de diputats anaven sense corbata el 1980, segons recullen les cròniques del moment. Més o menys els mateixos que en aquest darrer ple la devien portar. És un canvi si es vol estètic però que representa els nous temps i l'arribada a l'hemicicle de tot un vendaval de ruptura democràtica. Aquella que no es va saber o no es va poder fer a l'inici de la transició política a Espanya i que ara 62 diputats de Junts pel Sí i deu de la CUP, en condicions summament difícils i amb un mandat electoral d'iniciar el procés cap a la independència, malden per dur a terme encara que sigui violentant la legalitat espanyola.