Una no sap com està el pati fins que el trepitja. Vius pensant que les coses més o menys funcionen perquè, senzillament, no les utilitzes. Pensàvem que la sanitat espanyola era de les millors del món, i fins que no ha fet falta posar-la a funcionar a tot voltatge, no han aflorat les múltiples deficiències que pateix.
Deficiències que, sigui dit de passada, es venien denunciant per diferents sectors socials: anys de marees blanques inundant els carrers per denunciar que les retallades en sanitat estaven deixant-nos a tots els ciutadans sense un servei a l'altura de les nostres necessitats. Però ningú no en feia cas, potser perquè en les ments i en els plans d'alguns precisament es tractava d'això: deixar la sanitat pública seca com un gaig per tenir així excusa i justificar les subcontractacions privades, l'aposta pel sector privat però pagat, això sí, amb diners públics. Ha hagut d'aparèixer el nou coronavirus perquè es posés de manifest el que, d'altra banda, podia haver passat en qualsevol altre moment: l'evidència de la destrossa que s'ha fet en el sistema públic de salut.
Una cosa semblant passa amb la Justícia espanyola: la coneix qui la utilitza. Qui ha d'anar a un jutjat a interposar una denúncia, qui hi treballa i qui, en definitiva, la pateix. I provar de posar-la a punt requereix una ferma voluntat i un autèntic coneixement del terreny. Perquè anar als jutjats com els de plaça de Castella suposa viatjar enrere en el temps: veure carpetes plenes de papers amuntegades als passadissos, agafats amb gomes podrides i que probablement sigui impossible saber quins assumptes acullen. I no és una cosa que només succeeixi en els jutjats madrilenys, sinó que això està a l'ordre del dia. Que es perdin assumptes sol ser més freqüent del que podem imaginar i, en molts casos, ni tan sols un s'ha de posar conspiranoic pensant que hi pogués haver alguna mà que els faci desaparèixer. No. Casos normals i corrents es perden entre milions de papers, deixant els interessats en espera de notificacions que mai no arriben.
Per provar de modernitzar tot això van crear LExNet, una xarxa jurídica que funciona a través de suport informàtic. D'aquesta manera se suposa que poden fer-se notificacions als professionals del Dret, i presentar escrits per via telemàtica. La posada en marxa va ser un autèntic fiasco: hi havia bretxes de seguretat que van permetre a alguns accedir als documents de causes d'altres professionals, per exemple. I encara que el sistema va funcionant i els professionals es van adaptant, suposa una tasca titànica quan un surt a veure la complexitat que té modernitzar i agilitar l'administració de la Justícia espanyola.
Però no es tracta únicament de com d'arcais són els mitjans, sinó que també hi tenen molt veure les normes, la legislació que en moltes ocasions semblaria estar en línia amb aquesta tendència: assumptes que s'eternitzen, causes que s'arxiven per deixadesa, i el temps que corre per a la desesperació dels interessats, que permet que al final qüestions importants quedin impunes.
La coneguda llei Catalá va ser molt criticada per això en l'àmbit dels juristes. La reforma que va posar en marxa el govern del Partit Popular l'any 2015 precisament jugava amb el temps dels processos judicials i molts van pensar llavors que era perquè fos possible escaquejar-se d'algun judici per corrupció.
Ho explica Jaume Alonso Cuevillas avui en un article imprescinidible per comprendre com estava la llei processal i la falta que feia prendre mesures per evitar impunitats d'una banda, i garantir que els assumptes es moguin, de l'altra.
Va sent hora que es corregeixi el que s'ha convertit en norma: tenir una justícia injusta, una sanitat insana, una educació maltractada i una democràcia absent
Dic que cal llegir a Cuevillas perquè la "culpa" que això canviï és seva, ell és el pare de l'esmena que ha possibilitat fer un gir fonamental en aquesta normativa. I ho ha fet sent capaç de convèncer el Govern de la importància que té delimitar els temps i garantir l'agilitat del personal que treballa en l'Administració de Justícia. És molt important aquesta qüestió, ja que la proposta del diputat va convèncer i va vèncer, donant a llum així a la primera llei d'aquesta legislatura.
Si la justícia no és eficaç, si la justícia no és àgil, és injusta. Si no s'assumeixen els assumptes amb diligència, amb responsabilitat i sens dubte, amb una certa urgència (que no és incompatible amb el rigor), molts assumptes quedaran en els llimbs —com passa ara— mentre que d'altres gaudeixen d'unes prerrogatives que fan dubtar en la necessària imparcialitat i garanties d'un procés judicial.
És una bona notícia que Alonso Cuevillas hagi aconseguit introduir aquestes qüestions en la nova llei. I no només pel fons, pel seu contingut, sinó perquè fer canviar d'opinió al govern des d'un partit indepe com JxCat bé pot considerar-se un altre triomf a hores d'ara. Una cosa que, sigui dit de passada, al Govern l'honra també.
Va sent hora que es corregeixi el que s'ha convertit en norma: tenir una justícia injusta, una sanitat insana, una educació maltractada i una democràcia absent.