El sarcasme més gran de les eleccions autonòmiques madrilenyes que se celebren demà, si no es produeix un més que improbable miracle, és que les guanyi en nom de la llibertat la coalició ultrapopulista que lidera la presidenta Isabel Díaz Ayuso, del PP, amb Vox com a força de xoc neofeixista als barris més castigats per la crisi provocada per la Covid-19. A l'altre costat, l'atribolada aliança d'esquerres que, a empentes i rodolons han configurat el PSOE, Más Madrid i Podemos, amb el vell professor Gabilondo al capdavant i Pablo Iglesias cobrint la rereguarda, paga els plats trencats de la Gran Tancada —encara continua vigent el toc de queda— amb què Pedro Sánchez va afrontar la pandèmia. En l'escenari terrible de fa un any, Ayuso va començar a guanyar les eleccions plantant cara a l'inquilí de la Moncloa com a candidata oficiosa d'una mena de nou Partit de la Gent del Bar, no com el que apareixia a les vinyetes d'Azagra, en mode anarco, sinó més fatxa que la Paca.

En el pitjor de l'any maleït, les esquerres van cometre l'error de cedir al populisme cañí i l'extrema dreta la bandera de la llibertat, del dret i el deure de fiscalització i crítica de les duríssimes decisions que es van prendre sobre les nostres vides, les restriccions de drets bàsics que van arribar a convertir les nostres cases en centres de reclusió (auto)vigilats. En la mesura que se'ns va obligar a callar i obeir a la majoria, els oportunistes van prendre els parlaments i la conversa mediàtica, les xarxes socials, i fins i tot el carrer, on es van manifestar els negacionistes patris, convertits en èmuls del trumpisme. Els mateixos que, hipòcritament, van aixecar llavors, quan el virus campava al seu aire, les banderes de la llibertat, ho fan ara de nou, quan l'avanç de la vacunació permet veure una llum al final del túnel. Són les vacunes i no els bars oberts les que han fet baixar l'atur i no al revés, encara que Ayuso i els ultres vulguin fer creure el contrari.

Són les vacunes i no els bars oberts les que han fet baixar l'atur i no al revés, encara que Ayuso i els ultres vulguin fer creure el contrari

Però és igual. La campanya madrilenya, amb el seu to de barri i els seus rivets feixistes, la dialèctica dels punys i les pistoles grotescament reproduïda a les cartes amb bales i els mítings d'Abascal a Vallecas, s'ha convertit en l'avanç del No-Do que ve, això sí, en colors de primavera i (presumptes) nous feliços anys vint. Ja fa més de 50 anys que Guy Debord, líder de la Internacional Situacionista i un dels referents del Maig francès, va teoritzar l'anomenada societat de l'espectacle, en la qual la política esdevé una mercaderia més. En aquestes coordenades, la líder del PP de Madrid ha sabut vendre's millor que ningú en el grau summe de la banalització de la política. Quan la política es revela perfectament inútil davant del més urgent, com ha succeït amb les mentides, vacil·lacions i improvisacions de Sánchez i companyia davant de la pandèmia, arriben les Ayusos. Paradoxes de la història, va ser "el govern més progressista del món" —el del PSOE-Podemos— el qui, manu militari, va tancar els bars i la gent a la seva habitació, no el bifachito PP-Vox.

Paradoxes de la història, va ser "el govern més progressista del món" —el del PSOE-Podemos— el qui, manu militari, va tancar els bars i la gent a la seva habitació, no el 'bifachito' PP-Vox

La posada en escena d'Ayuso, el seu ús i abús electoralista de l'argot antipolític i antiestablishment, cent per cent trumpista, conjuga alhora la banalització del mal —la falsa elecció entre bars oberts o tanatoris a vessar— i de la llibertat —reduïda a prendre una cerveseta o a no trobar-se l'ex pel carrer. És la fórmula. I tot això embolicat, per descomptat, amb la gran bandera de Colom, la que va plantar Aznar amb Madrid com a epicentre de l'espanyolisme més castís i excloent, la qual cosa li permet mantenir a ratlla Vox i fagocitar el que queda de Ciutadans. Si els comptes li surten demà a les urnes, la presidenta madrilenya podrà a més endossar-li la factura al pagafantes de Pedro Sánchez. Res de llibertat o socialisme: funeral o tapes. Canyeta o mort. Per a desesperació de Gabilondo, que és un competent filòsof i professor d'hermenèutica, vet aquí la veritable antinòmia, no de Kant, sinó d'una tal Ayuso. Ara que han suprimit la filosofia dels batxillerats, torna la metafísica.