El compte enrere ha començat. Una vegada s'aprovin definitivament els pressupostos de la Generalitat pactats pels socis de Govern i els comuns, la qual cosa es preveu que passi en un ple del Parlament a tot estirar a començaments d'abril, el president Quim Torra podria anunciar la data de les pròximes eleccions. No és segur que succeeixi immediatament, Torra podria mantenir el suspens, encara que s'arriscaria que en un moment o un altre les hi convoqui de fet el Tribunal Suprem confirmant la inhabilitació del president. En tot cas, si opta per convocar-les després de l'aprovació dels comptes, i passats 54 dies de la publicació al DOGC de la dissolució de la Cambra, les eleccions se celebrarien entre el 17 de maig i principis de juny. ERC, que pressiona perquè el calendari electoral s'aclareixi immediatament, podria beneficiar-se d'una convocatòria primerenca, mentre que l'espai puigdemontista, si no resol a temps els deures de la confluència ―o no― en JxCat del PDeCAT, la Crida i altres organitzacions, podria acusar seriosos problemes per entaular la batalla. ERC podria vendre "ordre republicà" davant el "guirigall puigdemontista".

Si, al contrari, Torra decideix arriscar i diferir l'anunci i la convocatòria, la nova cita electoral podria retardar-se fins a l'1 d'octubre, quan es compliran tres anys del referèndum d'independència. Una data d'alt contingut polític, emocional i simbòlic que, ningú no ho dubta, suposaria el colofó de la campanya que el president a l'exili, Carles Puigdemont, va obrir a Perpinyà fa 10 dies davant de més de 100.000 persones i que ha posat a la temperatura d'un ferro roent la ja prou tensa relació entre JxCat i ERC.

Aguantaria a les urnes una ERC liderada pel vicepresident Pere Aragonès la tirada d'una candidatura amb Puigdemont al capdavant en ple 1 d'Octubre?

Aguantaria a les urnes una ERC liderada pel vicepresident Pere Aragonès la tirada d'una candidatura amb Puigdemont al capdavant en ple 1 d'Octubre? Aquest és el dubte i la font del nerviosisme desencadenat els últims dies a les files dels republicans, com va posar de manifest l'obús de Gabriel Rufián a Puigdemont ―"Està bé que t'aplaudeixin a Perpinyà, el repte és que ho facin a Cornellà"― i la duríssima contraofensiva de Torra, en exigir a Roger Torrent, el president del Parlament, que li torni l'escó de què el va desposseir en compliment de la resolució de la JEC ratificada pel Suprem.

Acceptarien ERC o JxCat el PSC de Miquel Iceta al Govern, sigui en format nou tripartit d'esquerres o pacte sociovergent, com el de la Diputació de Barcelona?

Així que tot està obert. El que es juguen JxCat i ERC, per descomptat, és la primacia a l'independentisme, partida que van guanyar contra pronòstic els de Puigdemont als d'Oriol Junqueras el 21-D, no s'oblidi, per uns quants milers de vots. Es tracta de dilucidar qui és el primer, el hegemon, com anomenaven els antics grecs el líder de l'exèrcit. Però tan important com això és el per a què. Per mantenir-se cargolats sine die a la taula de diàleg amb el Govern de Pedro Sánchez, hi hagi o no resultats? O per donar la puntada de peu al tauler i reiniciar tant sí com no la congelada via unilateral encara que sigui en l'ambigu horitzó de la "lluita definitiva" que va dibuixar Puigdemont? La tercera clau és el amb qui. És a dir, amb quins socis comptarà l'independentisme, el lideri ERC o JxCat, JxCat o ERC, per formar el nou Govern, si és que els electors li donen prou força. On posaran el límit a l'hora dels pactes ERC i JxCat? Acceptarien ERC o JxCat el PSC de Miquel Iceta al Govern, sigui en format nou tripartit d'esquerres o pacte sociovergent, com el de la Diputació de Barcelona? Estan disposats ERC i JxCat a prescindir l'un de l'altre per governar, sigui la que sigui la correlació de forces entre tots dos al proper Parlament?

Els vots de l'independentista sense partit, de l'independentista-mans-lliures, del que no pregunta a qui té al costat d'on ve, sinó on va, són els que valdran més

Vet aquí les tres qüestions que s'haurà de plantejar aquest segment de l'electorat independentista, que no és d'esquerres ni de dretes, sinó radical i pragmàticament transversal, que va votar Rufián a les generals i a Puigdemont a les europees. Com aquests estats que decideixen la pugna en les presidencials dels Estats Units, aquests seran, si se'm permet, els vots veritablement importants. Ni els de Perpinyà residents a Girona ni els de Cornellà de Llobregat de toda la vida. Aquests que he dit, els vots de l'independentista sense partit, de l'independentista-mans-lliures, del que no pregunta a qui té al costat d'on ve, sinó cap on va, són els que valdran més, encara que quedi malament dir-ho.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat