La democràcia espanyola, que aquest dijous celebrarà els 40 anys de la seva Constitució després d'altres 40 de franquisme encara per clausurar, no només té presos polítics i exiliats. Des d’aquest dissabte té també presos polítics en vaga de fam indefinida. Es tracta de Jordi Sànchez, expresident de l’ANC, i del conseller de Presidència destituït pel 155 Jordi Turull, tots dos diputats al Parlament. Són a la presó de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada (Catalunya), en plena Unió Europea, no a Turquia ni a la Xina, com el seus companys Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva i Josep Rull. L'expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, i la consellera Dolors Bassa estan empresonades a Mas d’Enric, al Catllar, i Puig de les Basses, a Figueres, respectivament.

Són presos i preses en situació preventiva, o sigui, d'escarment cru i pelat, des de fa més d’un any, en alguns casos sota acusacions —rebel·lió, malversació— que molts juristes de tot l’Estat espanyol i diversos tribunals i instàncies judicials europees han considerat insostenibles. Sànchez i Turull i la resta no tenen res a veure amb els presos d’ETA o els Grapo que, al seu dia, també van protagonitzar vagues de fam: ells són homes de pau. Ho sabem molta gent que els coneixem o hi hem tingut relació, professional i humana. I ho direm on sigui davant de qui sigui, sense un bri de dubte. Sànchez i Turull i la resta tenien l’estima de molta gent i, després d’aquests mesos d'injustícia i fermesa, encara n’han guanyada més. I això possiblement també ho saben els fiscals i jutges que els han dut on són. Possiblement també ho saben el rei d’Espanya i les més altes magistratures de l’Estat espanyol, que aquest dijous celebraran els 40 anys de Constitució. Els presos polítics catalans, la repressió sense sentit del referèndum de l’1-O, han fet rodar per la coberta de la nau totes les màscares de la "modèlica" Transició i els 40 anys subsegüents: el Rei, la democràcia espanyola, s’arrosseguen nus, amb totes les vergonyes a l’aire.

Sànchez i Turull  i la resta no tenen res a veure amb els presos d’ETA o els Grapo que, al seu dia, també van fer vagues de fam: ells són homes de pau

És una situació políticament molt greu, la més greu dels últims 40 anys. Perquè revela la naturalesa pregonament autoritària de l'ordre acceptat democràticament per tota la ciutadania de l'Estat espanyol, la catalana inclosa. Es com si la bèstia que sabíem que s'amagava a les golfes de la casa, fermada amb pany i forrellat, se n'hagués alliberat i se'ns hagués assegut a taula a l'hora de les postres.

L’Estat, el deep state que té com a mascaró de proa el rei Felip VI, té prou mecanismes per corregir la seva posició (aparentment) inamovible, per baixar del cavall de la revenja i el càstig exemplar i la temptació de (re)inventar-se com a règim il·liberal, com a democràcia autoritària, amb què dirigeix l’operació d’esclafament dels líders de l’independentisme; per estripar el guió condemnatori que ja té escrit el tribunal que els jutjarà.

El govern de Pedro Sánchez està obligat a moure fitxa i ho sap. És possible que s’hi jugui el futur polític; fins i tot, que perdi les pròximes eleccions generals si rectifica el rumb amb què s'ha abordat des de la Moncloa el procés català. Però és probable que aquesta sigui l’última oportunitat de regeneració que li queda a la democràcia espanyola abans que tota la nau s’estimbi a l’abisme. No tinc cap dubte que polítics com Felipe González, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón o Miquel Roca, que aquest dijous participaran a l’acte dels 40 anys de la Constitució al Congrés, saben què diferencia Jordi Sànchez i Jordi Turull d’un Tejero o un Milans del Bosch. I què els acosta a un Xirinacs o un Mandela, sí. 

I Europa, en fi, està obligada a escoltar i actuar si no vol obrir una altra fissura en el marc de llibertats i respecte als drets fonamentals que li dona sentit com a projecte, com a lloc d'oportunitats i vida millor per a les persones i els pobles. Ens ho recorden cada dia tots els que truquen a la porta de la fortalesa europea, des de les fronteres i les platges de la vergonya que l'envolten.

Felipe González, Miguel Herrero o Miquel Roca saben què diferencia Sànchez i Turull d'un Tejero o un Milans del Bosch. I què els acosta a un Xirinacs o un Mandela, sí 

La imatge dels presos de Lledoners és també un (auto)avís a l’independentisme: no és moment de fractures ni divisions. És la unitat, o, si ho preferiu, la disposició personal i col·lectiva a servar-la, a protegir-la, el que ha mantingut i manté molta gent de l’independentisme dreta i determinada a continuar bregant i arremangant-se per tirar endavant el projecte que legítimament defensa. Tots els actors polítics i socials de l'independentisme, des dels mateixos presos fins als exiliats, el Govern, el Consell per la República i els partits i organitzacions que li donen suport, haurien de tenir la foto dels set de Lledoners com a antídot contra la divisió i la mirada curta sobre un temps complex com pocs. La qual cosa no significa ni renunciar a l’autocrítica i la legítima discrepància, ni molt menys abocar-se a escenificar unanimitats forçades, finalment falses i políticament estèrils.

Tampoc significa (auto)enganyar-se i enganyar la gent amb presumptes retorns a normalitats inexistents, un paisatge fake que la maquinària político-mediàtica de la caverna i el conformisme ha provat de pintar aquesta mateixa setmana aprofitant les vagues de metges, bombers i estudiants. Són protestes efectivament normals, contra el Govern o qui sigui, només faltaria, però fetes en un escenari polític de profunda anormalitat democràtica. La foto dels set de Lledoners ens ho recorda. Contra la mentida del relat normalitzador i el seu correlat: la invisibilització, l'oblit, i, en el pitjor dels casos, la mort civil a què sempre condemna la presó. El triomf de la inèrcia més nefasta i el confort més hipòcrita.

Tots els actors polítics i socials de l'independentisme haurien de tenir la foto dels set de Lledoners com a antídot contra la divisió i la mirada curta sobre un temps complex com pocs 

Però el moment és encara més greu des de la vessant estrictament personal, humana. Sànchez, Turull i la resta d’empresonats, i possiblement altres persones que, des del carrer, des de les organitzacions del sobiranisme civil o a títol individual, es puguin sumar a la vaga de fam, poden patir gravíssimes conseqüències físiques i psíquiques pel fet de dur-la a terme. No ho oblidem: la presó pot matar. I mata. Per això, no hi pot haver testimoni més clar de compromís amb la dignitat i la decència, i, deixeu-me dir-ho, amb la veritat, que posar-hi el cos amb el risc de perdre’l del tot. Aquest fet, purament físic, conseqüència d’una dificilíssima decisió, i, per això, profundament moral, hauria d’interpel·lar tothom. Fins i tots els cínics que justifiquen la ignomínia no per raons d’Estat o el servei a presumptes béns superiors a protegir, sinó per la impossibilitat de superar la seva pròpia covardia política. I moral.