Aquest diumenge, vigília del 23 d’abril, li he vist la cara a quatre membres del CDR del municipi on visc. Són quatre dones esplendoroses que venen llacets i roses grogues en una parada a la plaça del poble, i no he pogut evitar de pensar en Ernest Lluch i el penúltim comunicat d’ETA on, a tocar de la seva dissolució, l’organització armada basca demana perdó a una part de les seves víctimes. Inclouen a Lluch, a qui van assassinar per haver reclamat diàleg quan l’organització terrorista basca executava una de les seves més mortíferes ofensives?

Soc a Vilassar de Mar, el poble on va néixer l’economista i polític socialista assassinat l’any 2000 de dos trets al cap i no puc evitar de pensar en la infàmia de comparar les veïnes de Lluch que s’han apuntat al CDR local amb els seus botxins etarres. Amb aquells encaputxats. A falta d’ETA, l’enemic de l’Estat és ara l’independentisme català, proclama, sense que li caigui la cara de vergonya, el portaveu del PP Rafael Hernando. A Pedro Sànchez, el trist secretari general del PSOE, la jefatura del 155 l’ha enviat  a dir si fa no fas el mateix a Alemanya, al bell  mig del congrés de l’SPD. Encara cou que la ministra de Justícia, socialdemòcrata, avalés la decisió del tribunal d’Schleswig-Holstein de deixar en llibertat Carles Puigdemont.

S’acumulen les evidències: l’Estat espanyol està perdent la batalla de la criminalització internacional del moviment independentista català. L'equiparació de l'independentisme català amb ETA, passant per sobre de la memòria de les víctimes i de la més mínima decència política i intel·lectual, és la penúltima fase de l'estratègia amb què l'Estat ha pretès apuntalar les acusacions de rebel·lió davant la justícia i l'opinió europea i global. Quan l’acusació de rebel·lió -que implica violència aquí i a la Xina Popular- ha trontollat, tots els aparells de l’Estat s’han mobilitzar per construir la imatge que els CDR són l’embrió de la “nova ETA”. És dins d’aquest mateix quadre que, a la final de la Copa del Rei al Wanda Metropolitano entre el Barça i el Sevilla la policia  ha confiscat fins i tot samarretes i bufandes grogues als aficionats blaugrana, i li ha pres els xiulets als nens, en aplicació de la llei antiviolència a l’esport, que és com aplicar la llei antiterrorista.

S’acumulen les evidències: l’Estat espanyol està perdent la batalla de la criminalització internacional del moviment independentista català

A l’Espanya del 155, la llibertat d’expressió, si cal, es fa limitar amb el terrorisme. Tots els autoritarismes apliquen el mateix mecanisme de cínica inversió de la realitat: en el cas que ens ocupa, les víctimes, siguin les de la repressió policial de l’1-O o els polítics presos i per força exiliats, són presentades com a botxins pels dispositius polítics, judicials, policials i mediàtics de l'Estat. D'aquesta manera s'han justificat i legalitzat empresonaments, condemnes i, en l'extrem, com ens ensenya la història, solucions molt pitjors. En vigílies de Sant Jordi, el 155 ha destituït dos alts càrrecs de la Generalitat de Sáenz de Santamaría i Millo, la Generalitat vergonyosament intervinguda, Agustí Colominas i Marina Falcó, el primer dels quals va ser prèviament assenyalat pel cap de la sucursal local del PP. Segons sembla, ser membre de la Generalitat del 155 implica renunciar a les pròpies idees. En cas contrari, ets purgat, com si -de sobte- haguéssim retrocedit a l’any 40.

Però encara hi ha molt per veure. La inflexió dels últims dies és que el mateix mecanisme -assenyalar el discrepant, el sospitós, el potencial traïdor, l’enemic intern...- es fa servir amb els propis correligionaris. La indissimulada persecució de què està sent objecte el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, per haver trencat el guió del jutge Pablo Llarena sobre la malversació de fons en el referèndum ho posa de manifest i revela fins a quin punt el règim del 155 està fent aigües. Montoro i els seus tècnics, responsables de fiscalitzar al mil·límetre totes les partides de despeses de la Generalitat des de molt abans de l’1-O, són assenyalats com els possibles culpables que també quedi en paper mullat l’acusació de malversació contra Puigdemont. Està jugant Montoro a favor de l’independentisme (com la justícia alemanya), per acció o omissió? En l’afany persecutori de tota dissidència, l’Espanya del 155 acabarà acusant-se de rebel·lió a ella mateixa.

En l’afany persecutori de tota dissidència, l’Espanya del 155 acabarà acusant-se de rebel·lió a ella mateixa

Sant Jordi del 155. La pregunta és: ha vençut l’aranya -el monstre- el cavaller? És aquest el final alternatiu de la llegenda? Falten tres Jordis: Sànchez, Cuixart i Turull. I la resta de polítics empresonats i exiliats. Qualsevol demòcrata honest hauria de fer l’exercici de preguntar-se com és possible que la vicepresidenta Sáenz de Santamaría participi aquest 23 d’abril en un acte de Societat Civil Catalana a Barcelona i els tres Jordis hagin de celebrar la seva onomàstica a Soto del Real i Estremera. Segurament, en un dia i en uns temps com els presents, persones com Ernest Lluch, que es van jugar la vida pel diàleg i el respecte al discrepant, ens receptarien uns quants llibres a tots plegats. Atrevir-se amb un llibre implica sempre posar-se en la pell i les raons de l’altre. Llibres i roses, per descomptat. Vermelles? Grogues? Que cadascú triï, d’acord amb la seva consciència. Feliç Diada.