El ministre de l'Interior en funcions, Fernando Grande-Marlaska, ha indignat víctimes del terrorisme d'ETA com Rosa Lluch, filla d'Ernest Lluch, l'economista i exministre socialista assassinat de dos trets al cap, o Robert Manrique, que va patir la brutalitat de l'atemptat d'Hipercor, en assegurar en una entrevista a La Razón que "a Catalunya, la violència ha estat de més impacte que al País Basc". A Grande-Marlaska, que a més de polític i jutge és basc, li hauria de caure la cara de vergonya. Però perquè això fos possible, no n'hi ha prou amb tenir cara, ni, com és el cas tenir-la molt dura.

Podríem preguntar-nos: A quants enterraments de guàrdies civils, de policies, de mossos d'esquadra o de polítics del PSOE assassinats per l'independentisme català ha assistit el ministre Marlaska? Em temo que el ministre confon molt interessadament -la qual cosa és certament inquietant- la Catalunya sens dubte indignada després de la sentència contra els líders del procés, i la part que fins i tot ha fet pràctiques de crema de contenidors d'escombraries en el centre de Barcelona i coses semblants, amb els anys de plom dels 800 morts d'ETA i les salvatjades de la kale borroka (la violència dels GAL la deu haber oblidat del tot, és clar) Però, amb tot, no és això el més greu.

A quants enterraments de guàrdies civils, de policies, o de mossos d'esquadra o de polítics del PSOE assassinats per l'independentisme català ha assistit el ministre Marlaska?

El més greu és que el ministre Marlaska, responsable de diversos sumaris contra ETA i Arnaldo Ortegi, a més de l'atribució a la suposada incompetència de la tripulació de l'accident del Yak-42, eximint així de tota culpa el ministre Trillo i el Govern del PP; Marlaska, aquest magistrat que, com si el rellotge s'hagués retardat 50 o 60 anys va portar a judici a la revista d'humor El Jueves per injúries a la Corona el 2007... no ha estat desautoritzat ni pel president del Govern en funcions ni per cap membre del PSOE ni del PSC. Ho dic amb dolor, perquè visc al poble on va néixer Ernest Lluch, puc fullejar els seus llibres a la biblioteca pública i estic orgullós d'haver compartit taula amb ell i altres persones en una ocasió on, com sempre, ens va transmetre la seva profunda humanitat i erudició. Però sembla mentida que ni tan sols Miquel Iceta no hagi sortit a demanar a Marlaska que es retracti.

El més greu és que, com demostra aquest episodi de terrorisme verbal en boca de Marlaska, el 155 no només va servir per intervenir l'autonomia de Catalunya -situant així en una zona opaca, d'excepció, una part del mateix sistema constitucional espanyol-, sinó per instaurar amb total impunitat el relat del tot s'hi val contra l'independentisme català, fins i tot la memòria dels morts catalans d'ETA. Aquest marc serveix igual per justificar les desproporcionades condemnes de l'1-O que per a identificar l'independentisme, que l'únic que ha fet és demanar urnes, amb la violència sectària. Marlaska ha donat un nou pas de rosca perquè, potser 15 dies després, s'està veient que ni la sentència no ha servit, com pretenien alguns, perquè l'independentisme, capcot i resignat, es retirés dels carrers, ni tampoc perquè l'Estat -inclòs el seu ministre de l'Interior- cessi la seva campanya de fustigació i provocació a l'independentisme.

El més greu és que el 155 no només va servir per intervenir l'autonomia de Catalunya, sinó per instaurar el relat del tot s'hi val contra l'independentisme català, fins i tot la memòria dels morts catalans d'ETA

Ahir es van manifestar a Barcelona unes 80.000 persones, seguint la convocatòria dels partits espanyolistes. Bastants menys que les 350.000 que -segons les discutides xifres de la Guàrdia Urbana-van reunir la vigília les entitats independentistes, l'ANC i Òmnium. Com que som a pocs dies de l'inici oficial de la campanya electoral del 10-N, els membres del Govern de Sánchez i els dirigents del PSC assistents a la marxa unionista en companyia del PP, Cs i Vox, el 155 sencer i el seu fill neofranquista, van evitar la foto conjunta i, així que van poder, es van fer fonedissos. Després de la manifestació de dissabte hi va haver alguns incidents; en paral·lel a la de diumenge, també: els ultres d'Artós van baixar fins a plaça Sant Jaume a la caça del indepe. Cap policia no els va disparar res.

Mentre els independentistes compten, a tot estirar, amb alguns nois que, aprofitant el marc d'indignació per la sentència, cremen contenidors, els espanyolistes estan protegits per milers de policies, guàrdies civils i mossos d'esquadra a les seves ordres -per evitar, com ha declarat el conseller Buch, un altre 155, és clar-. És a dir, l'espanyolisme té al seu servei l'aparell de seguretat del quart Estat de la Unió Europea sencer davant unes dotzenes de joves exaltats i potser alguns professionals de la guerrilla urbana, independentistes o no. Aquesta és la imatge. I aquesta és la relació de forces realment existent, el diferencial de poder entre l'espanyolisme i l'independentisme; i la profunda asimetria que se'n deriva, i interessadament s'amaga, quan parlem de "violència". N'hi ha prou amb repassar les imatges d'aquests dies (si intentem veure alguna cosa més enllà de les sempre espectaculars flames als carrers en plena nit, esclar)

L'espanyolisme té al seu servei l'aparell de seguretat del quart Estat de la UE davant unes dotzenes de joves exaltats i potser alguns professionals de la guerrilla urbana, independentistes o no

Apliqui's aquest mateix esquema de profunda desigualtat entre el poder real -i la violència- que poden exercir uns i altres a les relacions de forces al Congrés dels Diputats, per exemple, i es veurà per què és una gran farsa retòrica plantejar a l'independentisme que porti allà les seves demandes: sempre perdrà, encara que els 47 diputats que tria Catalunya fossin tots de la CUP. Per què, en teoria, el PSOE o el PP o Cs, i fins i tot Podemos, poden aplicar el seu programa si governen, després de guanyar unes eleccions o assolir pactes, i l'independentisme no?

Amb independència de la independència, convindria, en aquesta hora, que comencéssim a ser una miqueta més seriosos.