La democràcia espanyola, a tocar del 40è aniversari de la Constitució, acumula imatges inaudites. Impensables. Grotesques. Amb aquell punt de surrealisme tràgic tan del país. De país que mai no acaba de conjurar els seus fantasmes. Ara resulta que els pressupostos de l’Estat, els comptes del regne, es negocien a les presons. A les presons on hi ha “homes presos per haver fet política”. Aquesta és l’expressió que, curós —de què deu tenir por?—, va fer servir literalment el líder de Podem, Pablo Iglesias, després de visitar a Lledoners el president d’ERC, Oriol Junqueras, i la resta de presos polítics catalans. Espanya: els pressupostos del regne es negocien a les presons amb els líders independentistes empresonats pel regne perquè ara fa un any van provar de marxar del regne per fer la seva pròpia república.

Òbviament, la resposta anunciada de Junqueras al soci parlamentari del president Pedro Sánchez va ser “no”. No es donen les condicions perquè ERC s’assegui a negociar. Quina podria ser, sinó, la resposta?. És normal que el govern de l’Estat que ha tancat Junqueras a la presó li reclami el sí als pressupostos que, entre altres coses, permetran pagar els sous dels membres del tribunal que el pot condemnar —a ell i la resta de processats per l'1-O— per delictes que no ha comès? No ho dic jo, ho ha dit aquesta setmana Pascual Sala, expresident del Tribunal Suprem i del CGPJ: l'eminent jurista, poc sospitós de res, no veu per enlloc el delicte de rebel·lió. Què hi fan, doncs, encara, en presó preventiva Junqueras, els consellers i els Jordis? I doncs, Junqueras, ERC i el PDeCAT, han de donar el sí als pressupostos d'on sortiran les misses del Cos Nacional de Policia, de la Guàrdia Civil, del Tribunal Suprem i de la Casa Reial? A més de cornuts, apallissats?

És normal que el govern de l’Estat que ha tancat Junqueras a la presó li reclami el sí als pressupostos que, entre altres coses, permetran pagar els sous dels membres del tribunal que el pot condemnar per delictes que no ha comès?

L'estiu passat, un votant de Podemos, resident a Madrid, em comentava que ell està a favor de la república, però que això dels catalans és "una revolució de rics". És el mateix que pensen més d'un i de dos "amics" espanyols, d'esquerres, de la causa catalana. No s'acaba d'entendre això que els "rics" siguin a la presó i els "revolucionaris" vagin a negociar amb ells els pressupostos. Trenca alguns esquemes. Però vull creure que Iglesias, que va tenir la decència de demanar la llibertat d’aquests “homes presos per haver fet política”, se n’haurà adonat, en la visita a Lledoners, de la magnitud real de la tragèdia i el despropòsit. De l’immens esvoranc obert per la resposta impolítica donada per l’Estat espanyol a l’ofensiva, democràtica i cívica, de l’independentisme català. Encertada o no tant, però democràtica i cívica. Si alguna cosa ha quedat clara després de l’1-O és que Espanya ha fet immensament més gran el seu problema amb Catalunya. Potser perquè s’ho oloraven, els estrategs de l'“A por ellos” van intentar no només escapçar el moviment independentista, enviant Junqueras a la presó i forçant l'exili de Puigdemont, sinó liquidar-lo de soca-rel amb el cop constitucional del 155 i les eleccions del 21-D. Uns comicis celebrats amb candidats empresonats i a l’exili, als quals, un cop elegits per la ciutadania, s'ha impedit i es continua impedint l’exercici ple dels seus drets polítics. Ara i per molt de temps, com indica la presentència de l'-1-O ja impresa a totes les portades.

Asens Iglesias Lucia Martin Lledoners Junqueras EFE

Asens, Iglesias i Martín després de visitar Junqueras a la presó de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada / EFE

El no de Junqueras a Iglesias i els comptes del regne ha coincidit amb la patacada del projecte de pressupost de Sánchez a Brussel·les per l’incompliment de les xifres de dèficit. Al president del govern espanyol se li gira feina, molta feina. No només per refer en tres dies els comptes públics tal com li exigeix la Comissió Europea, sinó per ajustar el discurs: el “problema” per aprovar els pressupostos ja no són els independentistes catalans, sinó l'equip de la Moncloa, que acaba els deures tan bé com els màsters. Altressí, la decisió del Tribunal Suprem de revisar la seva pròpia sentència sobre l’impost de les hipoteques diu molt de la seguretat jurídica que ofereix el país per a la inversió: la mateixa que les monarquies bananeres. 

La visita d’Iglesias a Junqueras és la metàfora del moment, dibuixa amb precisió l'anatomia de tot plegat: Espanya té els seus pressupostos empresonats a Lledoners i suspesos a Brussel·les

La visita d’Iglesias a Junqueras és la gran metàfora del moment, dibuixa amb precisió l'anatomia de tot plegat: Espanya té els seus pressupostos empresonats a Lledoners i suspesos a Brussel·les. Vet aquí com se les compon l'Estat espanyol després de la contraofensiva de l'1-O. Ho vulgui o no Inés Arrimadas, el mateix Estat que ha empresonat Junqueras i ha impedit a Puigdemont ser (re)investit president és el que el 1940 va afusellar un altre president de la Generalitat, Lluís Companys. Pel fet de ser-ho. Si la presidenta de Ciutadans —i alguns més— no ho tenen clar del tot, podrien preguntar-se per què l’Alemanya de Merkel encara paga indemnitzacions per l’Holocaust, a les víctimes dels nazis i els seus descendents. En realitat, Arrimadas ho sap, que l’Estat espanyol ha de demanar perdó per l’afusellament de Companys. Però el seu catecisme revisionista, el manual neofranquista que gasta, li impedeix d’admetre-ho. Si ho fes, hauria de canviar de partit. I de vida. I, possiblement, d’Estat.

Pren-ne nota, Pablo, aquest és el tauler (foradat) on esteu jugant la partida.