L’assassinat industrial de 6 milions de jueus als camps d’extermini nazis durant la II Guerra Mundial, planificat i executat amb precisió germànica, no justifica la massacre de Gaza. Auschwitz no pot ser la sinistra disculpa, o l'oblit futur, dels 65.000 morts i les innumerables vides destroçades en mans de l’actual govern israelià a la Franja com a resposta al brutal atac de Hamàs del 7 d’octubre del 2023. Però Auschwitz també obliga a pensar-s’ho dues vegades abans de banalitzar el terme genocidi. No cal ser doctor en dret internacional per saber que el sentit de les paraules varia segons els contextos, i, sempre, en funció dels interessos de qui, en cada moment, per a bé o per a mal, escriu la història. Per més que l’ONU s’hi hagi pronunciat, s’han de mantenir les reserves a qualificar de genocidi la matança de Gaza. La qual cosa tampoc no ha d’impedir que qualsevol persona mínimament honesta i decent demani amb totes les seves forces que el govern d’Israel aturi els bombardejos com s'ha fet a les massives manifestacions del cap de setmana a Barcelona i en moltes capitals europees. Si més no, ha de ser tan lícit qüestionar la definició de genocidi aplicada a la tragèdia gaziana com qualificar l’organització Hamàs, responsable d’haver encès la metxa del conflicte, de (mer) grup terrorista. Hamàs és alguna cosa més que (era), per exemple, ETA. Que se sàpiga, el govern d’Espanya no va negociar amb l’etarra Josu Ternera l’Estatut d’autonomia de Gernika, mentre que, per contra, Israel ha de negociar amb Hamàs el pla Trump com a horitzó mínimament viable per a un acord de pau i d’administració futura del territori. Se sol dir que la veritat és la primera víctima de qualsevol guerra, però no serà possible la pau sense restaurar els matisos.

Alerta. Significa això que hem de girar full dels morts, de la memòria? En cap cas. Però la memòria ha d’obrir el focus si no volem condemnar-nos nosaltres també, arrossegats a la infàmia del silenci còmplice, la negació covarda o inclús l’aplaudiment cínic de la barbàrie. Els qui, per sort o per desgràcia, i des de la crítica més profunda, encara mantenim la fe en el projecte de l’Home de l’humanisme i la Il·lustració, se’ns encongeix el cor quan provem d’imaginar l’horror d’Auschwitz —no podem, és impossible enquibir en la raó la magnitud de l’Holocaust—, però també quan veiem les platges de Gaza i els deportats que les recorren amunt i avall, sense saber cap on, fugint de les bombes de Netanyahu. La imatge m’acompanya com un fantasma cada dia que camino pel passeig marítim del poble on visc, a la costa del Maresme, cada vegada que penso que compartim el mateix mar amb els gazians i els seus botxins, amb els que els massacren (Israel) i els que els condemnen a una dictadura atroç en nom de l’islam (Hamàs). La mala consciència europea per segles d’antisemitisme i la vergonya incommensurable de les fàbriques de la mort amb què els nazis van intentar fer desaparèixer els jueus de la faç de la terra, van servir per donar carta blanca a l’Estat d’Israel per expulsar centenars de milers de palestins de la seva terra el 1948 o, ara, per reduir Gaza a un munt de runes fumejants. Però això tampoc no justifica el crit “del riu al mar” amb què es pretén expulsar per sempre els jueus de l’únic tros de terra que poden reclamar com a propi des de temps bíblics.

Felicitem-nos pel feliç retorn. I preguntem-nos quina mena de tracte haurien rebut els activistes de la Flotilla si haguessin estat detinguts per Hamàs, o per la Guàrdia Revolucionària Islàmica iraniana, o pels talibans afganesos

A Barcelona, Madrid i altres ciutats de l’Estat espanyol, centenars de milers de persones s’han manifestat contra Israel i a favor de la causa palestina. Ha estat hores abans del retorn d'una part dels tripulants de la Flotilla Global Sumud que pretenia trencar el bloqueig de Gaza, entre els quals l’exalcaldessa Ada Colau i el regidor d’ERC a Barcelona Jordi Coronas, detinguts i repatriats per Israel. No cal dir-ho, és una gran notícia. Feliçment, l’exèrcit israelià aquesta vegada ha preferit la política a la guerra —"la política és la continuació de la guerra per altres mitjans", va escriure Foucault invertint la famosa sentència de Von Clausewitz— i ha respost la provocació propagandística de la Flotilla, no per això menys legítima i certament exitosa, amb un tracte digne als detinguts. Els han començat a repatriar després d’haver reconegut per escrit que han entrat “il·legalment” al país, si bé, un altre grup, en el qual hi ha la diputada de la CUP al Parlament Pilar Castillejo, s'ha estimat més continuar a la presó. Felicitem-nos, doncs, pel feliç retorn a casa. I preguntem-nos, a la vegada, quina mena de tracte haurien rebut els activistes de la Flotilla si haguessin estat detinguts per Hamàs, o per la Guàrdia Revolucionària Islàmica iraniana, o pels talibans afganesos.

I preguntem-nos, en fi, sense acritud, a qui feia més servei la mediàtica i un punt frívola Flotilla. Si als gazians, assetjats per la fam i la falta de subministraments humanitaris bàsics, o a la desorientada esquerra catalana i espanyola, necessitada com mai d’un salvavides enmig del naufragi. La mateixa esquerra que deixa els seus als peus dels cavalls de l’extrema dreta amb les seves polítiques de creixement sense límits i salaris low cost, necessita recuperar el carrer. Aquest, l'objectiu. I tant se val que bona part dels que tornen a les manis, refermats en el seu furor antiianqui de tota la vida per motius obvis, es mobilitzin per Palestina però mai ho facin contra Hamàs o a favor de l’alliberament dels (pocs) ostatges israelians que manté vius des de fa 2 anys, o xiulin davant les violacions dels drets de les dones a l’Afganistan o l’Iran. Teheran o Kabul formen part del problema de Gaza tant com Washington o Berlín. Però l'esquerra dogmàtica sol ser més dogmàtica que d'esquerres. Per això no vaig anar a la manifestació per Gaza, que, des d’aquí, això no obstant, sí que voldria aplaudir i saludar.