Jo m'acuso: soc un dels "mals espanyols" —encara que m'anomeni González i Rubio, etc.— que ahir no van deixar enrere ni família, ni hisenda, com es deia abans, per sumar-se a la concentració per la unitat d'Espanya —és a dir, contra una Catalunya independent—, convocada a la plaça de Colón de Madrid pels partits dels "espanyols de bé", segons la terminologia dels carnets d'espanyolitat moral que reparteixen el senyor Casado i companyia. Vaig passar pel diari, això sí, i després vaig tornar a casa, a tastar (tard) el dinar familiar dels diumenges, abans de fer un assaig de minimigdiada i asseure'm de nou davant de l'ordinador. És greu, senyor Rivera? Això té cura, senyor Abascal?

El que passa és que el meu modest cas és més que modest. No té (gairebé) res de particular. D'acord amb les dades provisionals de l'INE (Instituto Nacional de Estadística), l'1 de juliol del 2018, la població resident a Espanya és de 46.733.038 persones. Descomptats els 4.663.726 "estrangers", resten 42.069.312 potencials "espanyols (i espanyoles) de bé". Ergo Espanya no és que estigui malament: és que està fatal. Espanya necessita urgentment un exorcista. Els nombres revelen impúdicament la sinistra arrel del mal. Si a la concentració patriòtica de la plaça de Colón hi van assistir "45.000 espanyols (i espanyoles) de bé", això significa que els "mals espanyols (i espanyoles)" seríem una immensíssima majoria (silenciosa, per descomptat): ni més ni menys que 42.024.312. Cosa que inclou algun milió —dada, per si no n'hi havia prou, encara més inquietant— de votants del PP, Cs i Vox, els partits convocants de l'acte. El mal s'escampa com la pesta. No, el meu modest cas no té res de particular: a Espanya, els "espanyols de mal" —els que no seríem "de bé"— podem omplir el Camp Nou 420 vegades, etc.

El fracàs en termes de mobilització de la marxa de les dretes a Madrid és tan clamorós que la dreta extrema co-convocant, Vox, ja ha demanat responsabilitats als "liberals" de Rivera per haver comparegut amb banderes blaves europees (ai, aquestes estrelles...) en lloc de rojigualdas i haver intentat dissimular la foto conjunta amb Abascal fent pujar tota la plana major taronja a l'escenari. O sigui, que els tres tenors de les dretes han punxat en la seva estratègia a la veneçolana d'"acoso y derribo" al "règim" de Sánchez, el "felló" culpable d'"alta traïció" per "negociar" amb l'independentisme. O sigui que el president espanyol, qui, segons sembla, té més vides que un gat, ja podria cridar de nou Quim Torra o enviar Pablo Iglesias a Soto del Real a parlar amb Junqueras dels pressupostos avui mateix com si aquí no hagués passat res, etc. Però no. La inesperada victòria de Sánchez a la plaça de Colón, encara que sembli el contrari, és un triomf més que enganyós i, fins i tot, pírric.

El fantasma d'un cop d'estat "de veritat" davant dels estranys moviments de Sánchez ho va parar tot, i, de retruc, va deixar la temuda manifestació dels escolans d'Aznar en (gairebé) res

La tercera via entreveurà en la punxada de la plaça de Colón una porta a l'esperança: l'Espanya ferotge recula. Però més enllà dels desitjos, i de l'escuma, hi caben altres lectures. Per exemple, que la discreta assistència es degui al fet que la manifestació hagués complert el seu objectiu abans de celebrar-se. Si el que pretenien el PP, Cs i Vox era parar el diàleg polític entre els governs espanyol i català, ho van aconseguir amb escreix 48 hores abans de la manifestació. Que s'unissin al cor els pares fundadors del PSOE, Felipe González i Alfonso Guerra, a més d'alguns barons porucs, no va fer més que brodar la maniobra.

A les portes de l'inici del judici contra el procés, el sol anunci de la manifestació de les dretes a Madrid va posar en guàrdia tots els aparells del deep state amb el president Sánchez al centre de la diana com a "sospitós" de negociar l'autodeterminació de Catalunya. El fantasma d'un cop d'estat "de veritat" davant dels estranys moviments de Sánchez ho va parar tot, si és que de veritat hi havia alguna cosa en marxa (el diàleg), i, de retruc, va deixar la temuda manifestació dels escolans d'Aznar en (gairebé) res. A la concentració no hi va assistir, per cert, l'expresident, ni tampoc Inés Arrimadas, ni, atenció, la gent de Societat Civil Catalana. Espanya no només té pànic de l'independentisme català sinó de si mateixa.

El problema és que a Espanya no totes les manifestacions valen el mateix. I si són d'independentistes catalans o de dones apallissades, encara menys

Continuarà: demà, al Tribunal Suprem i dimecres al Congrés dels Diputats, on ERC i el PDeCAT, si no hi ha canvis d'última hora, tombaran els pressupostos de Sánchez. Potser poden fer una altra cosa? Potser un vot a favor dels comptes del regne traurà els presos polítics de la presó? Potser suposarà una reducció dels molts anys de condemna que els cauran a sobre? Plou (àcid) sobre mullat. En el fons, el problema és que a Espanya no totes les manifestacions valen el mateix. I si són d'independentistes catalans o de dones apallissades, encara menys.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat