Ara que ha passat Sant Jordi, després de dos anys de confinament pandèmic, goso parlar, finalment, de llibres que no heu de llegir. Tret que, com li passa a servidor, sigueu dels que fugiu com de la pesta de títols que, des de fa moltes setmanes abans, ja està clar que seran els més venuts o poc els hi faltarà per ser-ho. Si l’últim de la Moliner o el del Cruanyes no us fan el pes o simplement us importen un rave, sigui per mandra o perquè esteu farts de la-casta-mediàtica-que-sempre-guanya, o per les dues coses, llavors podeu demanar-vos, comprar o pispar al llibreter —les dimensions ajuden— títols com el deliciós Un cafè a Roma (Univers) de Josep Maria Fonalleras o l'imprescindible Infocràcia (La Magrana) de Byung-Chul Han. El primer és un viatge exquisit per la cultura i la memòria personal i familiar emmarcada en una ciutat que és el gran teatre de la història, la Roma eterna. Fonalleras, que escriu molt i molt bé, aconsegueix capbussar-te en la trama de la cultura fins a atrapar-te; curiosament, fa pocs dies he tingut l’oportunitat de veure Roma, la immortal pel·lícula de Fellini, algunes de les escenes de la qual Fonalleras rememora, i he llegit alguna cosa de la poesia dels romàntics anglesos, entre els quals Keats, segurament el més gran de tots ells, que va morir de tuberculosi en una casa de la Piazza di Spagna que Fonalleras visita —"Al sostre de l'habitació, els mateixos dibuixos de flors que van fer dir a Keats: Noto com les flors creixen damunt meu"—. El segon llibre, el del mal anomenat filòsof de moda —la prova és que no és dels més venuts a Sant Jordi— exposa com la digitalització ha destruït el món del que ve el primer llibre, el de la raó, la Il·lustració. La democràcia ha degenerat, argumenta, en “infocràcia”. Així, si el capitalisme industrial es basava en "l’explotació dels cossos com a bestiar de treball", el capitalisme digital i el “règim de la informació”, no explota “els cossos i les energies sinó la informació i les dades”. Les persones queden reduïdes a "bestiar de dades i de consum", no a éssers racionals capaços de debatre i raonar en l’esfera pública. I de llegir.

Es podrà compartir o no l’aproximació de Byung-Chul Han a la condició humana en l’era digital. O es podrà pensar que el llibre de Fonalleras és una antigalla literària passada de moda, una mena de Grand Tour com el de Byron o els Shelley i tants altres clàssics, amb dos-cents anys de retard. Però és massa casualitat que els signes de destrucció de la democràcia siguin paral·lels al retrocés de la cultura del llibre i la lectura; i a l’avenç imparable de la societat digital, en la qual els dispositius mòbils, els telèfons que portem a la butxaca ens permeten “treballar” alhora com a productors i consumidors de dades i informació i estar sotmesos a una vigilància permanent.

En aquest context es pot entendre per què té una dimensió global l’escàndol del CatalanGate, l’espionatge a una seixantena de dirigents independentistes mitjançant el programari Pegasus. No és novetat que l’espionatge polític ha estat una eina utilitzada contra la dissidència o els adversaris polítics tant per les autocràcies com per les democràcies des de fa molt temps. La novetat és que ara no cal instal·lar micròfons com feia la Stasi, la policia del règim comunista al Berlín Oriental o com va succeir amb el Watergate als Estats Units de Nixon perquè t'espiïn sinó que n’hi ha prou que portis el mòbil a la butxaca. El mòbil multiplica exponencialment les possibilitats de vigilar la gent, i de fer-ho amb programes ultrasofisticats com el Pegasus o el Candirú, els que s'han utilitzat contra els independentistes catalans durant i després del moment àlgid del procés, com aquell que diu, fins ahir mateix.

Pedro Sánchez haurà de triar si està amb els espies o amb la gent, ja no dic amb els que han estat espiats, sinó amb tothom. I no perquè, si ERC li retira el suport, la seva legislatura trontolli, sinó perquè això va de decència democràtica

El mòbil amplia fins a l’infinit els tradicionals dispositius de control i vigilància dels règims autoritaris i permet a les democràcies liberals eludir els seus propis sistemes interns de control de qualitat, de drets i check and balance, amb la qual cosa perverteixen la seva essència, la seva pròpia naturalesa. Que el deep state espanyol, com apunta el demolidor informe del laboratori canadenc Citizen Lab s’hagi posat les botes espiant independentistes és una vergonya pública pagada amb diners de tots i un atemptat execrable al dret a la intimitat, possiblement el més sagrat, l’espai d’exclusiu domini de cada persona. Però a alguns ens sorprèn tant que això hagi passat com els títols dels llibres més venuts a Sant Jordi. En l'era del "règim de la informació" descrit per Byung-Chul Han, altres democràcies amb un estat de salut francament millor que el de l’espanyola podrien seguir el mateix camí del CatalanGate. És el que venia a advertir el contundent editorial del The Washington Post, precisament el diari que va descobrir el Watergate.

El CatalanGate —a més de les evidents derivades locals que comporta— és un llum vermell encès sobre el futur de les democràcies. Com l'avenç de la ultradreta més o menys blanquejada que, a França, Emmanuel Macron ha aconseguit frenar en l'últim minut derrotant Marine Le Pen. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez haurà de triar si està amb els espies o amb la gent, ja no dic amb els que han estat espiats, sinó amb tothom. I no perquè, si ERC li retira el suport parlamentari, la seva legislatura trontolli, sinó per decència democràtica. En el fons, això del CatalanGate no va d’espies. Ni d’independentisme. Va de telèfons mòbils a la teva i a la meva butxaca. Es tracta d'un combat global i el CatalanGate només és un senyal del que pot venir si les democràcies no comencen a apagar el mòbil. Llegiu els llibres que no heu de llegir o els que us doni la gana, però apagueu el (puto) mòbil.