La militància d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha revalidat el tàndem directiu Junqueras-Rovira al capdavant del partit i beneït les seves corresponents "terminals" executives: Pere Aragonès ―que podria ser el candidat "efectiu" a la Generalitat, tot i que no és l'únic nom sobre la taula― i Marta Vilalta ―de creixent ascendència pública i a l'aparell republicà―. Malgrat el que sembla, no es tracta tant d'una unitat monolítica entorn de Junqueras, com d'una convergència necessària d'interessos i estratègies entre els uns i els altres (que d'haver-n'hi n'hi ha), gestionada amb intel·ligència i greixada, sens dubte, tant per les expectatives de victòria final com pels bons resultats electorals ja aconseguits. Això, malgrat les ferides encara supurants de l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona i, és clar, l'assignatura pendent de la presidència de la Generalitat, la peça major la possessió de la qual sancionarà l'hegemonia en el camp de l'independentisme-sobiranisme, entre ERC i el món postconvergent.

ERC, el partit en actiu més veterà del país, una vegada la història ha passat per sobre del PSUC, d'Unió i, malgrat la seva joventut com a organització, de Convergència, es reforça com a maquinària política preparada per a la gestió del dia a dia, a Barcelona i a Madrid, com si es tractés d'un partit dels d'abans del procés; gairebé com si el procés ―o la seva fase àlgida― encara s'hagués de desplegar. Per fer front en suma, amb la màxima normalitat, a la profunda anormalitat dels temps, la modelada per les conseqüències del procés realment iniciat: les conegudes (repressió, presó i exili) i les immediatament per arribar (sentència del Suprem i altres sobre l'1-O). En suma, ERC es reforça per guanyar la Generalitat i perquè la següent fase del procés no es carregui les seves expectatives i la preuada unitat interna forjada i servada pel junquerisme. En última instància, ERC està enviant el missatge que el junquerisme ―una mena de pujolisme (suaument) d'esquerres i obert a l'entesa amb els poders, també en els temps més durs― serà la seva carta de navegació fins i tot sense Junqueras al capdavant. És a dir, amb un Junqueras que, en la condemna del Suprem, podria ser inhabilitat per ocupar càrrec públic durant molt, molt temps. Fins i tot més del que s'espera.

Mentre ERC es posa a punt per al dia a dia, l'espai postconvergent continua sense tenir clar què farà els dilluns, els dimarts o els dimecres a més de sumar-se a la mobilització permanent a què ja han tornat a convocar la ciutadania Puigdemont i el Consell de la República des de Waterloo. La paradoxa és fenomenal i, certament, pot ajudar a comprendre per què el procés és on és. Mentre ERC, el partit inqüestionablement republicà i independentista, fia el seu futur a la gestió de l'immediatament possible ―la Generalitat―, JxCAT-PDeCAT, la posconvergència puigdemontista dissenya el següent pas per intentar aplicar el mandat de l'1-O demà passat, o sigui, per fer efectiva la independència. O, almenys, això és el que diuen els seus dirigents.

Mentre ERC fia el seu futur a la gestió del possible ―la Generalitat―, la posconvergència puigdemontista dissenya el següent pas per fer efectiva la independència

Mentre ERC exhibeix múscul i robustesa orgànica davant la tempesta, a la manera dels vells partits forts, JxCAT-PDeCAT torna a deixar per més endavant la seva (re)articulació com a partit, en el dubte entre l'accelerament i el nou momentum que persegueix Quim Torra i el retorn al preprocés com a full de ruta (cimera de Poblet, amb el tàndem Pascal-Campuzano al capdavant). Malgrat tot, la postconvergència sap que, mentre no es demostri el contrari, les seves opcions més segures de victòria i supervivència en el poder passen per Waterloo i, abans que res, pel que l'independentisme realment mobilitzat, el dels 600.000 (segons la Guàrdia Urbana) que continuen posant-se la samarreta de l'ANC a la Diada, decideixi en cada moment. Es va veure en les eleccions al Parlament del 21-D convocades per Madrid amb el 155 i les europees del 26-M. En ambdues es va imposar ―contra pronòstic―, Puigdemont.

En els temps de Jordi Pujol sempre va poder més el moviment que el partit. Per això, i a diferència del que succeeix amb Junqueras en una ERC que és bastant més partit que moviment, es fa tan difícil pensar en un puigdemontisme sense Puigdemont. El que no vol dir que, davant del forçat exili del president, JxCAT-PDeCAT no hagi de definir més aviat que tard quina "terminal" executiva, quin candidat o candidata realment presidenciable, pensa proposar a la ciutadania ―a tota ella― per gestionar el front interior. És a dir, la punyetera (a)normalitat del dia a dia.