Encerta la portaveu del PSOE, Adriana Lastra, des de la tribuna del Congrés, que, a Espanya, les dretes, més aviat ultradretes i dretes extremes, sempre han arribat tard a la democràcia. Encerta. Però aquest enfocament només permet il·luminar una meitat del ruedo (ibèric). Perquè, més enllà de la retòrica i la conjuntura, les esquerres també han arribat sempre si no tard, amb fòrceps, a reconèixer la diversitat nacional del subjecte historicopolític Espanya, amb totes les seves conseqüències.
Ja sigui per efecte d'aquella ignorància castellana transformada en menyspreu de la qual, amb dolor noventayochista, va advertir Machado ―"Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora"―, ja sigui per la mandra aparellada al supremacisme moral o intel·lectual que, en excés, pateix, no fa falta calar-se la boina de Pla fins a les celles per constatar que l'esquerra espanyola acaba assemblant-se massa a la dreta quan l'expedient català entra per la porta. Vet aquí on trenquen i moren les onades i els recomençaments. A tot estirar, conllevancia, va receptar Ortega.
Aquesta simetria en l'anar tard, la dreta amb la democràcia, l'esquerra davant de la diversitat nacional de les Espanyes que sempre encaixa malament ―amb algunes, poques, excepcions―, és la dinàmica confluent que va dur el PSOE de Pedro Sánchez a validar el segon gran cop legal, encapçalat per Rajoy, contra l'autogovern català amb el 155, en ple clímax del procés independentista. Aquest va ser el segon. El primer gran cop, no s'oblidi, va ser el del Tribunal Constitucional contra l'Estatut ―allà va començar la "judicialització" del conflicte que Pedro Sánchez promet revertir a canvi que ERC li franquegi la seva investidura―, en temps de Zapatero a la Moncloa i de Montilla a la Generalitat. Els pesats engranatges de la maquinària de l'estat profund i les seves diverses terminals ―Corona, magistratures, exèrcit, alt funcionariat, grans corporacions financeres i mediàtiques― van començar a girar en aquell moment. No se sap ben bé si pel risc, bastant real, que Catalunya se'ls escapés de les mans, o per la necessitat de regenerar el subjecte historicopolític Espanya agitant l'espantall de la Catalunya "traïdora". Catalunya, sempre, el boc expiatori de la nació ofesa i maltractada per una història de suposades grandeses i sagnants fracassos, la Mater dolorosa Espanya.
La diferència entre l'independentisme català i l'esquerra espanyola és que entre Adriana Lastra i Santiago Abascal sempre triarà a la bona gent
Una part de l'independentisme català empresonat i exiliat, el que representa ERC, del qual no fa gaire abjurava Pedro Sánchez i contra la dependència parlamentària del qual i dels ex-nous bàrbars d'esquerra, o sigui Podemos, va organitzar les últimes eleccions en connivència amb aquest deep state desbocat que ara l'ha posat en el centre de la diana, salvarà aquest dimarts el líder del PSOE al caire de l'abisme. També salvarà el somni de Pablo Iglesias, i fins i tot del comunista Alberto Garzón, d'asseure's al Consell de Ministres. Espanya ―si no hi ha tamayazo en la segona volta de la votació d'investidura― tindrà el seu primer govern de coalició en la història recent, de centreesquerra i esquerra, (pel que sembla) socialdemòcrata, gràcies a l'independentisme català d'esquerres, com abans va tenir governs del PSOE i del PP gràcies al nacionalisme català de centre i dreta. Gabriel Rufián no és Duran i Lleida, però comença a assemblar-se a Miquel Roca, per entendre'ns.
El dia que Catalunya perdi la fe de Kierkegaard, la de creure encara que sigui en un Pedro Sánchez, llavors sí, Espanya se n'anirà a la merda
L'altra part de l'independentisme català empresonat i exiliat, la que representen JxCat i la CUP, no votarà a favor de Sánchez, d'entrada, perquè mai convé posar tots els ous al mateix cistell i menys encara quan el cistell té el cul trencat; i, en darrer terme, perquè, aritmèticament, tampoc no fa falta. És una manera de defugir el dilema, la tria binària, a tot o res, i sense rebre (gairebé) res a canvi, mentrestant. D'una o una altra manera, a l'independentisme ―en general el catalanisme polític― sempre se'l posa entre l'espasa i la paret, entre l'Espanya ferotge de Santiago Abascal i l'eterna promesa d'Adriana Lastra. La diferència entre l'independentisme català, vulgui jugar la partida o mirar-la des de la barrera, i l'esquerra espanyola, és que entre l'Espanya d'Adriana Lastra i la de Santiago Abascal sempre triarà a la bona gent. I així se salven. El dia que això deixi de passar, el dia que Catalunya perdi la fe de Kierkegaard, la de creure encara que sigui en un Pedro Sánchez, llavors sí, Espanya se n'anirà a la merda.